Setze mesos a l’UCI pediàtrica esperant un cor

Amb gairebé dos anys, la Beth està aprenent a parlar, caminar i menjar tota sola

La Beth a l’UCI de l’hospital Vall d’Hebron i a casa.

La Beth a l’UCI de l’hospital Vall d’Hebron i a casa. / Cedida per Sara Batllosera.

DdG

L’experiència personal de la mestra de La Salle de Santa Coloma, Sara Batllosera, ha sigut la principal inspiració del projecte d’enguany de 4t d’ESO. De fet, alumnes, docents i famílies s’han bolcat en solidaritat amb la iniciativa. «El fet d’ajudar a algú proper és molt diferent que implicar-se en alguna problemàtica d’un altre municipi o país i la veritat és que estic molt agraïda per tot el que estan fent; és molt emocionant perquè és una realitat que et passa a tu, com podria passar-los a ells i és bonic que es vulguin compartir aquests valors», explica Batllosera. 

La filla de Batllosera, la Beth, encara no ha fet dos anys però ha viscut una vida molt intensa des que pràcticament va néixer. Quan tenia cinc mesos li van diagnosticar bronquitis i, a partir d’aquí, els metges van descobrir que tenia una cardiopatia al cor. «Amb el temps s’ha vist que la causa és genètica, però no sabem si ja ho tenia de naixement o bé se li va desenvolupar a partir de la bronquitis».

El pronòstic no era bo, necessitava un trasplantament de cor i la van afegir a la llista d’espera. Va aguantar vuit mesos però després va necessitar una assistència ventricular externa. És a dir, el seu cor ja no donava més de si i es va haver de connectar permanentment a una màquina que substituïa l’òrgan. Degut a la gravetat de la situació, la Bet va estar ingressada a l’UCI setze mesos fins que no va rebre el trasplantament. «Era molt arriscat marxar a casa, podia patir una aturada cardíaca en qualsevol moment...de fet els metges ens van dir que cap altre nen havia estat tant de temps ingressat a l’UCI pediàtrica», explica la seva mare. 

Durant tot aquest temps, Sara Batllosera i la seva parella es van bolcar amb la seva filla i pràcticament es van «aïllar» amb ella. «No fèiem vida social, ens limitàvem a veure la família més pròxima i ja està, ja que la Beth no tenia defenses i havíem de vigilar molt». A prop de l’hospital Vall d’Hebron, on estava ingressada, hi ha la casa Ronald Mcdonald, residència per a famílies que tenen fills ingressats de gravetat i és on vivien els pares de la Beth durant aquest temps.

Finalment, després de la llarga espera, el cor va arribar i li van fer el trasplantament a finals de març. L’operació va anar bé, el cos no va rebutjar l’òrgan i fa pocs dies que ja estan a casa. «Som conscients que, com a mínim, li hauran de fer un altre trasplantament perquè sabem que no duren tota la vida, però esperem que sigui d’aquí a molts anys, mentrestant haurà de prendre medicació per procurar que duri el màxim temps possible», explica la seva mare.

Un cop a casa, la Beth s’està acabant de recuperar i està aprenent a parlar i caminar. «El fet d’estar tant de temps ingressada ha endarrerit alguns aspectes motors, el que més costa és que mengi sola, però almenys tota la part cognitiva està bé; per tant hem de tenir paciència i, d’aquí a uns mesos esperem que pugui anar a l’escola i, a la llarga, que pugui dur una vida amb la màxima normalitat possible», conclou.

Subscriu-te per seguir llegint