El Pare Pelegrí: «Feia 30 anys que ho havia demanat, encara ho estic paint»

Com cada dimarts, Joan González Nicolau havia anat a recollir el seu fill després de l’entrenament de futbol. L’esperava al cotxe, quan de sobre el Síndic -la persona que designa l’Ajuntament de Tossa de Mar per a vetllar pel vot del poble- va fer-li un toc al vidre. «Em va saludar i va començar a caminar al voltant del cotxe, però com que ens coneixem en aquell moment no vaig pensar en res del Pare Pelegrí», recorda. I de cop, li va confessar: «Prepara’t perquè aquest any seràs tu». Immediatament, rememora, «va fer-me el gest de tancar la boca i va marxar».

En tornar a casa, va intentar aparentar normalitat. «És una lluita contra tu mateix perquè has de vigilar que no se t’escapi res». Aquella nit, però, no va dormir. Era el 17 de desembre i encara faltava més d’un mes pel pelegrinatge, però la tradició marca i remarca que ho havia de mantenir en secret (no ho podia compartir ni amb la parella ni amb els fills). El Síndic, però, li va permetre una excepció: explicar-ho a la seva mare. «Li vaig confessar uns dies abans que es fes públic i per aquell instint que tenen les mares em va dir que ja ho sabia, perquè aquella setmana s’havia anunciat al ple municipal que ja hi havia Pare Pelegrí i, tot i que no es donava cap pista de qui seria, es va comentar que agradaria molt i de seguida va pensar que era jo», assegura González. A la parella i als fills els ho va explicar divendres (tres dies abans). «Tots es van posar a plorar d’emoció», recorda. El seu fill petit se’n va alegrar per partida doble: «Em va dir que ja era hora, que cada any tots els seus amics li preguntaven si seria el seu pare perquè quan s’acosta la data tothom especula i ara ja no hauria de passar més per això».

Més de mil persones acompanyen el Pare Pelegrí a renovar el vot del poble

Preparar-se sense ser vist

Després de saber que seria el Pare Pelegrí, González s’havia de reunir amb el rector per a començar a traçar el camí espiritual, rebre el rosari i, en definitiva, «fer-me consciència d’on m’havia posat». Van quedar un dijous a les deu del matí al pis del capellà, però arribar-hi sense ser vist no va ser fàcil: «Va ser un xou perquè tothom et coneix, la gent que em creuava pel carrer em preguntava on anava i jo els deia ‘a mirar una cosa’, i encara a mitja escala em vaig trobar una veïna amb el carro de la compra i vaig haver de girar cua, tornar a sortir i tornar a entrar», recorda.

La preparació física per a afrontar l’encàrrec (són 80 quilòmetres), però, no va ser un obstacle. I és que González practica esport de forma regular i, a més, té un gos que l’obliga a sortir a caminar tres cops al dia, pel que «no ha aixecat sospites perquè ho faig cada dia». Tampoc va haver de demanar festa a la feina (un dels arguments que aviva la rumorologia popular): «Tinc negocis nàutics i ara encara no és temporada», sosté.

Feia més de mitja vida -i literalment- que Joan González esperava aquest moment. «Feia 30 anys que ho havia demanat» (aleshores en tenia 20). «Vaig anar a veure a l’aleshores rector, Joan Carreras, i es va anotar en un trosset de paper el meu nom, la meva direcció i el telèfon que tenia en aquell moment», recorda. Ho va fer per «sentiment de poble i per tradició familiar». Abans -en concret l’any 1985- ho havia estat el seu oncle, fins aleshores l’únic de la família.

Ara, confessa, «encara ho estic paint»: «És una barreja entre alegria, emoció, por i orgull perquè penses molt en els que ja no hi són, de fet molts peregrins et demanen un parenostre per algú que se n’ha anat i això et remou molt», confessa. Els seus dos fills, de 15 i 20 anys, ja estan apuntats a la «llista secreta» per, algun dia, agafar el relleu al seu pare.