El CEAB-CSIC de Blanes participa en una recerca que mostra com els microplàstics empitjoren els efectes de la calor sobre les praderies marines

Lucía Rodríguez-Arias, investigadora del CEAB-CSIC de Blanes, participa en un estudi internacional, que es publica al número del 15 de març de 2026 d'Environmental Research, on s'alerta d’una doble pressió sobre les praderies marines: la dels microplàstics i la de les onades de calor marines. La recerca conclou que, quan aquests dos factors coincideixen, la Zostera marina, una espècie d’herba marina, aguanta pitjor l’estrès, perd vigor a la part subterrània i es queda amb menys marge per recuperar-se.

Què és una praderia marina i per què importa?

Les praderies marines no són algues ni una simple “mala herba” del fons. Són plantes que formen prats submarins i que fan feines poc visibles, però molt importants: ajuden a fixar el sediment, protegeixen la costa i retenen carboni durant molt de temps.

Per això els científics les consideren ecosistemes clau. Quan aquestes plantes es debiliten, no només pateix una espècie concreta, sinó també el paper que aquests hàbitats tenen en l’equilibri del litoral.

De què parla exactament l’estudi?

La recerca s’ha centrat en la Zostera marina per veure què li passa quan viu en sediments amb microplàstics i, a més, ha d’afrontar un episodi de calor marina. Els microplàstics són fragments molt petits de plàstic, i aquestes praderies poden actuar com a trampes on aquest material queda retingut.

Les onades de calor marines, per la seva banda, són períodes en què la temperatura del mar puja més del que seria habitual. La pregunta de fons era senzilla: què passa quan una planta ja estressada per la contaminació ha de suportar també un cop de calor?

Com ho han provat?

L’experiment es va fer en instal·lacions controlades de Suècia, no a la Costa Brava. Els investigadors van cultivar aquesta herba marina durant 43 dies en sediments amb microplàstics i sense, i en la fase final hi van afegir una onada de calor simulada.

La temperatura d’aquest episodi es va situar en 23,3 graus, uns 5,1 graus per sobre de la mitjana local d’estiu. Això els va permetre comparar quatre escenaris: sense cap pressió extra, amb microplàstics, amb calor i amb la combinació de tots dos factors.

Què li passa a la planta quan hi ha microplàstics?

El dany es concentra sobretot a la part subterrània. Amb microplàstics, l’allargament del rizoma baixa de mitjana un 34,9% i la longitud total de les arrels cau un 65,4%, a més d’una reducció de la biomassa subterrània.

Dit d’una manera planera, la planta perd força just a la part que la subjecta, l’alimenta i li permet rebrotar. El problema, per tant, no és només que creixi menys, sinó que es debilita allà on es juga la seva estabilitat i la seva capacitat de recuperació.

I què hi afegeix la calor?

La calor sola pot estimular una mica el creixement de les fulles a curt termini. Però aquest aparent impuls no vol dir que la planta estigui millor, perquè al mateix temps també li buida reserves i li afegeix estrès.

Quan la calor arriba en un sediment amb microplàstics, el resultat és encara pitjor. En el tractament combinat, l’allargament del rizoma cau un 30,2%, la longitud de les arrels un 66% i la biomassa subterrània un 41%, els valors més baixos de tot l’experiment.

Què vol dir que perdi “reserves d’energia”?

Vol dir que es queda amb menys dipòsit intern per aguantar i tornar a arrencar. L’estudi analitza els sucres que la planta guarda com a reserva i veu que baixen tant amb els microplàstics com amb la calor, però sobretot quan tots dos factors coincideixen.

En el tractament combinat, el contingut de sucres cau un 54,3% a les fulles i un 66% als rizomes. Això deixa la planta amb menys marge per resistir l’estrès i menys capacitat de recuperar-se després.

També canvia el que passa al voltant de les arrels?

Sí. Els investigadors detecten canvis en la comunitat de bacteris associada a la planta, sobretot a la rizosfera, que és l’entorn immediat de les arrels. Amb els microplàstics augmenten alguns grups bacterians vinculats al sofre.

Els autors interpreten que això encaixa amb unes condicions del sediment més desfavorables per a les arrels. Encara que aquest mecanisme s’haurà d’acabar de confirmar, el missatge general és clar: la contaminació no només afecta la planta, sinó també el petit entorn on aquesta planta viu i s’alimenta.

Per què això va més enllà d’un experiment de laboratori?

Perquè la part subterrània de l’herba marina és la que ajuda a mantenir el sediment estable i a retenir carboni blau durant molt de temps. Si aquesta estructura es debilita, també es debilita la funció ecològica de la praderia.

Per això els autors defensen que el seguiment dels microplàstics s’hauria d’incorporar a la conservació i a la restauració de les praderies marines. El missatge de fons és senzill: en un mar més càlid, la contaminació plàstica pot fer encara més fràgils uns hàbitats que ajuden a protegir el litoral.

Subscriu-te per seguir llegint