Professor d’institut fins que als 52 anys se’n va cansar i va plegar, Albert Parareda s’ha dedicat des d’aleshores a llegir i escriure. El seu darrer llibre, que va prendre forma durant el confinament, és «365 motius per viure despert» (Comanegra)
La vida és meravellosa?
La vida té alts i baixos. Voltaire va dir que un home totalment intel·ligent és impossible, i un home totalment feliç, també. Considero la vida bella, bonica, m’agrada viure, però a vegades cal saber prendre l’actitud correcta. Per exemple, davant d’una malaltia.
O una pandèmia.
És una bona ocasió, per exemple, per agrair que no hem tingut cap guerra en la nostra vida. És una cosa insòlita! La història de la humanitat és una guerra darrere l’altra, i no n’hem viscut cap! Quan ens ocorre una petita cosa, com aquesta pandèmia, hem de pensar en la sort que tenim de viure aquesta època.
Ja veig que és un optimista absolut.
Optimista i vitalista, si ho vol així. Em sembla que era Churchill que deia que hem de ser positius, perquè no sembla rendible ser una altra cosa. Més val veure el got mig ple, així t’animes.
Tanmateix, el seu anterior llibre era «L’art de morir serenament», no sé si això és optimisme...
Jo tinc ganes de morir serenament. Això vol dir havent fet les paus amb els que m’envolten. No marxar amb rancúnies ni creant mals embolics. Marc Aureli recomanava morir com l’oliva que arriba a la maduresa i es deixa anar de l’arbre.
Tenir ganes de morir serenament no vol dir tenir ganes de morir, suposo.
No en tinc gens de ganes. Però fer un tabú de la mort, no és bo. Va bé saber que et pots morir, així t’estalvies maldecaps, ja que ho relativitzes tot. Per què barallar-me amb la dona o amb els fills adolescents, si demà me n’aniré? O potser d’aquí a mitja hora. Hem de tenir les maletes sempre a punt, com deia Montaigne.
Deixem de parlar de la mort, que porta mala sort. Vostè és jove?
M’hi sento. Dono gràcies d’haver arribat a 73 anys i tenir ganes de viure. Tinc les sabatilles al peu del llit, i cada matí quan me les poso dic «que bé, un altre dia». Mai no sabem si l’acabarem, però almenys agraeixo que el començo.
Medita?
Medito cada dia. Darrerament he descobert que n’hi ha prou amb vint minutets al matí i vint més al vespre.
Del fast food a la fast meditation?
El més important és seure i estar sol cinc minuts. Per començar el dia tranquil i respirant conscientment. Això no és cap religió ni res, això és... benestar. I escolti, qui vulgui resar un Ave Maria, també tindrà el seu efecte. Cadascú que faci el que cregui, el cas és estar recollit i en silenci.
Mirar la tele no té el mateix efecte?
He, he, ja la miro, ja. I haig de vigilar, perquè ara miro la CNN, ara la RAI, i acabo amb una empanada al cap. Haig de vigilar-ho, això és culpa del comandament a distància, que ho posa massa fàcil...
Mira sovint enrere?
Hi ha uns indis que no tenen cap paraula ni per l’ahir ni pel demà. El moment present és el més important, l’ahir ja no existeix i el demà no sabem si existirà.
Al llibre la seva mare hi és força present. Què va aprendre d’ella?
La meva mare era una dona molt sàvia. Ella solia dir: «qui bé vol viure, de tot s’ha de riure».
Era realment sàvia.
La frase pot semblar negativa, però vol dir que no et posis pedres al fetge, que ja te n’hi posarà la vida. Cal reposar una mica, a la vida. Per això en Mitterrand deia «jo m’enfado quan estic cansat».
