L’autèntic Carles Puigdemont no viu a Waterloo, sinó que té la botiga Ladama, al carrer Nord de Girona, més que una botiga especial de queviures, un punt de trobada. Fins i tot té al seu interior l’Oniria Cafè, regentat per la Nora i en Yannick, que surten a la fotografia amb ell
Puigdemont: és vostè un vivales?
No, no. Suposo que haver viscut temps en condicions molt marcades a diversos països sud-americans, em va fer valorar les coses. Vaig deixar de, com diuen a Argentina, atarlo todo con alambre.
Va anar a Sud-amèrica exiliat?
He, he, la sensació d’estar fora de casa tant de temps, et fa sentir un expatriat. Després ja depèn de cadascú integrar-se en aquella societat i dir «ara juguem a aquest joc». Això és adaptar-se.
No li ha arribat a la botiga cap citació judicial?
Això no, però durant una època, podria aconseguir taula en qualsevol restaurant, només dient el meu nom. La desil·lusió era quan arribava i em veien.
Potser fins i tot haurà pogut menjar de gorra més d’una vegada, sense necessitat de caixa de resistència.
No, tant no. Hi va haver molta conya al començament, però després es va anar normalitzant. Ara ho utilitzo a vegades com a tècnica de venda (riu).
Quan aixeca cada matí la persiana de Ladama, diu allò tan maco de «seguim!»?
Jo prefereixo el que deia en Tito Vilanova: «Pit i collons!»
Es considera molt honorable?
Tinc codis.
I això és bo?
És l’únic que t’emportes.
El món mira... aquest tipus de comerç de qualitat, ben cuidat, etc?
A nivell europeu hi ha molta més sensibilitat cap al que és tracte personalitzat al client. En aquest sentit, aquí estem encara bastant endarrerits. Estem deu o quinze anys enrere respecte d’Europa.
En comerç?
En general.
Per què no va optar per posar una pastisseria?
Jo em dedicava a l’interiorisme, i hi va haver una patacada econòmica important en el sector. Tenia un local petit, i el darrer dia vaig pensar: alguna cosa haig de fer, no puc muntar un puticlub, doncs servirem menjar. Em vaig decidir per la fruita i verdura perquè, a banda de ser beneficiós, té molta varietat de colors.
Més que una pastisseria.
Molta més, així que ho vaig provar. Intento ser sincer, si un producte surt dolent, ho dic. Al final, el boca-orella és la millor publicitat. Ser honest acaba essent profitós. De tota manera, amb el temps, el producte en si és menys important i això és quasi un centre de negocis.
Igual que la Casa de la República. Però aquí es nota la mà de l’interiorista.
Al final hi passes més hores que a casa, o sigui que mires que sigui acollidor. Hi ha més calidesa aquí que a casa.
Està protagonitzant una revolució, encara que sigui en el comerç?
El concepte mateix de Ladama, el nom de la botiga, ja es contempla com si fos una marca. Com una manera de fer d’una altra època, la de la dama del quadre que presideix la botiga. Que ara estigui servint fruita i verdura, és intranscendent. Si li sóc sincer, no sé on acabarà, això.
Això mateix deu dir sovint l’altre Carles Puigdemont.
Jo el respecto, va tenir l’oportunitat de passar la història. I hi hauria passat si s’hagués quedat. Per mi, en Junqueras i els que estan a la presó, ells sí que van arribar fins al final.
