Després de tres anys vivint a Barcelona i poc abans de tornar al seu país, l’hondureny César Indiano publica «España, un reino caído». Al llibre, exposa les percepcions, impressions i contradiccions de l’Espanya d’avui, des del punt de vista d’un immigrant.
On ha caigut, el regne d’Espanya?
He, he, ha caigut en la pobresa i en la incertesa.
Expliqui’s.
En els darrers trenta anys, el socialisme ha afectat la manera de ser i de viure dels espanyols. Hi ha una felicitat en aparença i una prosperitat en aparença, però en essència, no existeixen a Espanya. I en general, crec que no hi són a tot Europa.
Com veu Espanya, vostè que hi ha arribat des de tan lluny?
Espanya és un regne amb un model administratiu socialista, és el que predomina des de González fins a la data. En tres anys he captat que hi ha falta de llibertat i falta de veritat en tot allò que es diu.
Doncs per què va venir?
Vinc d’un país conflictiu, amb una dictadura ferotge, on es maten els opositors i es té controlada la premsa. En ser opositor i treballar en mitjans, tenia por de ser... eliminat. Vaig venir aquí buscant un refugi, il·lusionat. Però en arribar, vaig reflexionar sobre les mancances d’Espanya, comparant-les amb les d’Hondures.
Està clar que vostè és una pedra a la sabata del poder, sigui on sigui.
Vaig descobrir que a Espanya hi ha altres tipus de mordasses. Més subtils i més sofisticades, però són les mateixes.
Com ara quines?
Una premsa alineada amb el discurs polític i moral del govern. També hi ha temor a criticar la monarquia. No hi ha un discurs capaç d’enfrontar-se als problemes, i això fa que cada regió espanyola vulgui fer una petita Espanya... rebel, diguem. No esperava trobar un país tan dividit. Ni tan invertebrat políticament. I culturalment.
L’Espanya invertebrada...
El regionalisme que vaig trobar, els projectes independentistes, em va sorprendre molt. Però el llibre no és un atac a Espanya, sinó una defensa.
De què la defensa?
Dels espanyols mateixos.
Què opina del moviment independentista que ha trobat aquí?
És interessant com idea. Però trobo erroni el plantejament polític, perquè planteja la independència sense sacrificis. I una independència sense sacrificis no passa de ser una emoció.
És que els catalans mai estan disposats a sacrificar res.
De debò? Això s’avisa abans. Els darrers dies aquí i encara estic aprenent coses (riu). Això m’ho apunto pel proper llibre: «Els catalans mai no sacrifiquen res».
Independència però sense sacrificis. No ho veu bonic?
La independència com idea està bé, perquè és una forma de rebel·lió contra el govern central, fins i tot antimonàrquica. Contra la falta de llibertat.
Diuen que vivim en democràcia.
La falta de llibertat la compensen aquí amb el que en diuen «estat del benestar», que no deixa de ser un acord entre els que estan bé i els que estan malament, per repartir-se dividends que ni uns ni altres han guanyat.
No el veig gaire monàrquic.
Gens. Aquest any Hondures celebra el 200 aniversari de la independència, que originalment no era més que un plantejament antiborbònic. Però mai vam acabar d’entendre el concepte de república, i ens van governar uns cabdills que van allargar la corrupció que ja teníem.
Ara tornarà al seu país, que no crec que hi hagi més llibertat que aquí.
La falta de llibertat que hi ha a Hondures i a Espanya, és la mateixa. La diferència és que a centreamèrica es paga amb la vida, aquí te la cobren d’altres formes, aquí la feina et pot dependre de com et signifiquis políticament. Al cap i a la fi, no sé si no és més cruel que et matin així o que ho faci d’un tret (riu).
Com valora els darrers tres anys?
Tots venim a Europa buscant diners, ens pensem que aquí lliguen els gossos amb llonganisses. Quan hi som, veiem que hi ha les mateixes dificultats socials i que la guerra per aconseguir diners és cruenta. A Barcelona he fregat plats, he fet de vigilant, de cangur... Però ho he convertit tot en un llibre. Estimo Catalunya.
