A «El último cuento de abuelos y cunetas», May Borraz explica de forma novel·lada la investigació que va dur a terme per a esbrinar què va passar amb el seu avi. Mort dues setmanes després d’acabar la Guerra Civil, la família mai no va creure la versió oficial del suïcidi 

De petita, recorda que a la seva família es parlés del cas del seu avi?

Me’n parlava la meva àvia. Molt poc, però en parlava. De tant en tant deia «al abuelo lo mataron por la espalda cuando la guerra ya había acabado». I afegia algun improperi. Per ella era com un mantra. Però no era un tema habitual de conversa, quan el van matar, la meva mare només tenia dos anys

Per què la família no es creia que s’hagués suïcidat?

Perquè hi havia testimonis, un d’ells fins i tot conegut del meu avi, que va explicar els fets a la meva àvia. Fins i tot es sabia qui ho va fer. Ni tan sols els van donar el cos, no sabien on estava enterrat. La novel·la és en bona part la recerca de les restes del meu avi.

Què la va dur a investigar sobre una persona que ni tan sols havia conegut?

La principal raó va ser la meva àvia, que vivia a casa quan jo era petita. Me l’estimava moltíssim, i per tant la seva tristesa és una ferida que sempre tens allà. Jo no volia burxar gaire, perquè la família era d’Andorra (Terol) i allà tot era encara molt tou. Amb el temps s‘han fet lleis i ha aparegut l‘Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH), i ha sigut més fàcil. A banda, el detonant important van ser les polítiques del PP.

Les polítiques populars sobre memòria històrica, la van empènyer? 

Em va cabrejar molt. El menysteniment del PP cap aquesta gent, em va acabar d’enrabiar i de decidir

Va trobar gaires silencis?

La veritat és que no, i això que esperava trobar-ne. He trobat gent amb moltes ganes de parlar, perquè ja tenen 80-90 anys i mai no han pogut fer-ho.

Què ha descobert de les persones?

La maldat, que dolenta pot arribar a ser una persona. I també, que bona pot arribar a ser. El contrast entre bondat i maldat. I l’altruisme de l’ARMH, voluntaris que es deixen l’esquena per treure de les fosses gent que no coneixen. Per això tots els beneficis del llibre seran per ells. S’ho mereixen, fan la feina que hauria de fer, i no fa, el govern espanyol.

Doncs ara governa el PSOE.

Sánchez subvenciona les associacions que es dediquen a recuperar la memòria històrica. Però el tema no és aquest, qui s‘ha de fer càrrec dels seus morts és l’estat, no és qüestió de donar diners. Igual que hi ha una oficina de víctimes del terrorisme, n’hi ha d’haver una de víctimes del franquisme. Són els seus morts, els seus ciutadans, són drets humans. L’estat se n’ha de fer càrrec, i no ho fa.

Pilons d’avis com el seu, a les cunetes.

Molts, i se’ls hauria de treure d’allà. Almenys els que sabem on són. Ja no parlo d’aixecar una autopista per treure un cadàver -i crec que alguna cosa s’hauria de fer, també- però és que hi ha fosses i fosses per tot Espanya, amb milers de cossos. És una vergonya.

Està de moda dir que tots dos bàndols van cometre barbaritats.

I segur que va ser així. Però hi va haver un bàndol que va començar la guerra, que la va perpetrar i que la va continuar un cop acabada, durant anys, acarnissant-se amb els vençuts. El meu avi no és cap víctima de la guerra, sinó de la repressió franquista. Com tants altres.

Què explicava la seva àvia, del seu marit? 

No gaire res. Però era molt bonic quan arribava Sant Jordi, perquè ella recordava que era el dia que s’havien casat. M’explicava també com l’avi havia vingut a Barcelona a aprendre l’ofici de sastre... Potser m’explicava més coses quan jo era petita, però aleshores no hi donava importància. I quan hi vaig voler donar importància, ella ja no hi era. En aquestes coses, anem sempre a contratemps...

Tenia alguna filiació política?

Que jo sàpiga, no. S’havia pronunciat a favor de la República, això és tot.

Què diria al seu avi, si el tingués ara al davant?

Més que dir, preguntaria. Li preguntaria moltes coses. Què va passar? Per què? Com va ser? Què pensava? Ara sé només el que m’han explicat.