Amb Ágilmente, Estanislao Bachrach va posar de moda la neurociència. Ara, amb En el limbo -després d’anys de recerca- el divulgador científic argentí ens presenta una nova teoria sobre les emocions que escombra del tot els vells conceptes 

Estar als llimbs és (a Espanya) sinònim d’estar a la lluna, despistat: això és bo o dolent? 

He, he, ho sé, però jo he volgut fer un joc de paraules, amb el títol. Llimbs, són, per una banda, frontera o vèrtex, o sigui que és una invitació al lector que s’aboqui, s‘acosti o inclús traspassi la frontera de la seva zona de confort.

Segons el cristianisme, és també on van els nens que moren sense haver estat batejats: no sembla un lloc gaire divertit, oi?

És que, a més, en biologia anomenem sistema límbic, aquelles àrees del cervell que encara es creu que són les responsables, entre altres coses, de les emocions. Per això el títol: invitació a sortir de la zona de confort i a conèixer les àrees del cervell relacionades amb les emocions.

Els homes de veritat no mostren les seves emocions, se’ns ha dit sempre. Era un error?

Depèn de quina cultura ens referim. Però sí, en la cultura llatina estem acostumats que, de petits, ens diguin que hem d’evitar certes emocions que es suposa que són de les dones. I sí, és un error gravíssim. Quasi és el pitjor que un pare o una mare li pot fer a un fill, és igual que sigui nen o nena

Què succeeix si m’empasso les emocions? 

Quan el nen aprèn a suprimir aquestes emocions perquè li han dit que no les ha de tenir o sentir o expressar, pot generar amb els anys determinats símptomes, com malestars físics i mentals, malalties, etc. D’adults, s’enfronten a situacions estressants amb actitud negativa, tenen més possibilitats de deprimir-se, de tenir baixa l’autoestima...

No pinta gaire bé. 

Les emocions són de tots, no hi ha diferència de gènere, i expressar-les a través del cos o de les paraules, és una eina molt potent per a generar benestar, sobretot a mitjà i llarg termini.

Ha conegut alguna persona sense emocions?

No n’he conegut mai cap. Però existeix una malaltia anomenada alexitímia, que és la incapacitat de determinades persones de reconèixer el que senten, les seves emocions. És una patologia.

Qualsevol habilitat pot ser desenvolupada per qualsevol persona?

Tots podem desenvolupar habilitats per a les quals no ens creiem capaços.

Quin exemple ha conegut d’això que explica?

He conegut una saxofonista peruana que es va adonar de la seva vocació a vint anys, i avui és una brillant i talentosa saxofonista. Ens han imposat la idea que els talents s’han de treballar i desenvolupar quan som petits, i no té per què ser així.

Això anima als que, encara no hem descobert el nostre talent.

He conegut també gent gran, de més de setanta anys que han après a parlar una llengua totalment diferent de la seva, i ara són pràcticament bilingües. Però és clar, en lloc de dedicar el temps de la jubilació a mirar la televisió, s’han posat a estudiar el que sempre van voler saber, rus o xinès. Gràcies a un bon professor i a dedicar-hi moltes hores.

Jo sóc un negat per al ball: m’està dient que si persevero, podria convertir-me en Fred Astaire? 

Així que es considera un negat pel ball? Miri, quan es tracta d’una habilitat que té a veure amb el moviment físic, amb el comportament del cos, l’edat és un condicionant que limita força.

No sigui tan dur, que jo no m’he ficat amb vostè ni amb la seva edat.

He, he, és que és així, quan un és jove, l’edat no constitueix cap limitació. Però bé, si vostè em pregunta si arribarà a ser un Fred Astaire, la resposta correcta seria: la biologia no ho sap. Fixi’s que la resposta no és «no», sinó que no ho sabem. Si vostè creu en si mateix, si té moltes ganes d’assemblar-se a Fred Astaire o qualsevol ballarí espectacular, i realment dedicarà temps, atenció, concentració i esforç al ball, sàpiga que el potencial humà és meravellós. Molt més gran del que nosaltres creiem, i sobretot del que ens van fer creure.