«Interessa que la gent no llegeixi, ja que si no llegeix, no sap»

Què val aquesta medalla en una casa d’empenyorament? 

He, he, no ho sé, espero no arribar a la situació d’haver-la de vendre.

Una medalla així es guanya pel fet de ser especialment poc pecador?

Això dels pecats... cadascú coneix els seus. Es concedeix als que el Vaticà considera que han servit a «Ecclesia et Pontifice», tal com diu la medalla.

Què ha fet, per servir-los?

El que faig sempre, treballar en el meu ofici. Des de la jubilació, sobretot des dels mitjans diocesans.

El seu cap és el Bisbe o Déu? 

Déu és el jefe de tots (riu). Ara bé, jo em dec al titular d’aquesta empresa, que és el bisbe de torn.

Li demanaran consell per a nomenar nou bisbe, ara que es jubila l’actual?

Com a molt, em demanaran que difongui la notícia.

Tornem als pecats, tema que m’interessa: quin és el que més practica?

(Riu) Si repasséssim els pecats capitals, potser cap. Ara bé, de venials tots en fem. Fins i tot l’entrevistador.

Venials, no. M’han dit -i consti que ara no parlo de pecats- que és de l’Espanyol.

Cadascú té els seus defectes.

Això prepara per a aquest camí de patiment que és la vida terrenal? 

En certa manera sí. És que si els pericos no sabéssim que estem destinats a patir, potser ja no seríem de l’Espanyol.

Podria ser del Girona, que també ensenya a patir.

Déu n’hi do, també.

Quantes bromes li ha costat, el cognom?

Ben poques, perquè durant molts anys «gay» no significava res.

Es deia d’una altra manera.

Sí, més contundent (riu). He fet dos viatges als Estats Units, millor dit a dos estats dels Estats Units, perquè tots els Estats Units no hi ha estat ningú, i allà és un cognom la mar de corrent, com Pérez aquí. Vaig mirar el llistat de víctimes de l’11-S i n’hi ha alguns. I al cementiri d’Arlington, n’hi ha un piló. Li asseguro que als hotels no haig de donar explicacions pel cognom.

Ha degenerat, la premsa? 

Ha canviat. No només la tecnologia, sinó la manera de fer periodisme. Per mi, el més important és que el periodista tingui com més cultura millor, i la premsa que més ho exigeix, avui, és la local. Cultura, em penso que ho deia Umberto Eco, és el que queda quan ja no et recordes de res més.

S’ha perdut, això?

Sí, per culpa de l’especialització. S’ha d’entendre una mica de tot.

Potser es llegeix poc?

Cada vegada menys. Interessa que la gent no llegeixi, perquè si no llegeix, no sap. La gent diu «jo amb el mòbil ja estic informat». No, vostè està enganyat.

Consumeix premsa en paper?

Compro cada dia dos o tres diaris. I alguna revista setmanal. Sobretot revistes franceses. Admiro la cultura francesa. Ep, i parlo de xifres: cada francès compra un o dos llibres...cada mes!

És francòfil?

Gairebé per força, era la llengua estrangera que s’estudiava aleshores. Fa molts anys, en unes oposicions a la Diputació, una de les proves era «idioma extranjero», que es podria triar quin. Un dels opositors, en veure el tribunal, va endevinar que cap d’ells parlava italià, i va triar...italià. El president del tribunal només li va poder preguntar quin mètode havia seguit per estudiar italià, i va respondre «Magaldi»... que era el nom d’una ferreteria gironina. Resultat: «apto».

Li hauria agradat ser francès?

No necessàriament, que potser m’hauria tocat anar a fer la mili a Algèria. En canvi, aquí vaig fer aquelles «Milicias universitarias». Un sistema que anava molt bé pels estudiants: feies campaments als estius i així no interrompia els estudis. I finalment sorties Alferes i cobraves un sou. Miri, jo cobrava més al quarter que al diari (riallada). Bé, cobrar més que un periodista tampoc no costa gaire, oi?