Pere Vivolas es jubila dilluns vinent després de més de quaranta-cinc anys de dependent a la mateixa farmàcia de Girona, la Riera Fina, al barri de Montilivi. Són tants anys a aquells carrers, que els veïns li van organitzar una festa sorpresa

I va plorar.

I vaig plorar. Si fos per mi, continuaria, encara podria esperar dos anys a jubilar-me. Però als 63 ja tinc el cos fet una merda, em convé descansar. I com que estic cotitzant des dels 14, ja em toca.

Els nens treballaven com adults.

Abans feies d’aprenent. Cobraves el que cobraves, però aprenies. A 17 anys ja feia d’aprenent en una farmàcia de Salt. Em van dir que una noia volia obrir una farmàcia a Montilivi, aquesta noia era la Catalina Riera, que és encara la meva cap.

És un mite, la mala lletra dels metges?

Fan molt mala lletra! Ara ja no es fan a mà, però vaig aprendre a desxifrar qualsevol lletra, gràcies a llegir receptes. Era com fer una carrera de criptògraf. El problema és que al final vaig acabar jo fent una lletra que no s’entén.

Quantes aspirines ha venut? 

Era, de carrer, el medicament més venut, potser dues-centes capses al mes. I això que quan vaig anar a Montilivi, allà no hi havia res. Érem quatre i el cabo, mai millor dit, perquè era el cabo de la Guàrdia Civil, que ja hi havia la caserna allà. 

Va arribar a reconèixer quan algú volia una capsa de preservatius i no gosava demanar-la?

I tant, però jo també era molt tímid, així que difícilment els podia ajudar. Però sí, era típic que algú vingués a comprar preservatius i per dissimular comprava també un raspall de dents.

Abans la gent era més tímida...

Ara per dissimular davant d’altres clients demanen «aquella pastilla que em va tan bé pel nas», i estan demanant Trempatina. Jo ja sé a quin nas es refereixen...

No sembla un nom gaire científic, això de Trempatina.

Ha, ha, és per no dir marques. No faré propaganda, que no em paguen! La resta, preservatius i joguets sexuals, ja no ho demanen, està exposat i ho agafen. El que em fa ràbia és quan hi fan una foto i ho compren per Internet.

I això que la farmàcia no és seva. 

No, però són molts anys. Per tothom, soc en «Pere de la farmàcia». M’he trobat a Bilbao que em cridessin per darrere «en Pere de la farmàcia!». Es veu que em coneixen fins i tot pel cul. Ara em tornaré a dir Pere Vivolas, després de molts anys.

Ara serà en Pere el jubilat.

No et fas teva la farmàcia, però sí els clients, que acaben essent amics. D’algunes famílies n’he conegut quatre generacions. Potser ve una senyora de 80 anys i ens sembla que sempre ha sigut gran. Resulta que no, que la vaig conèixer fa quaranta anys i era un tros de dona.

Potser li havia venut supositoris.

Els fèiem nosaltres!

Deixaven triar la mida al client?

(Riallada) Això ja depenia. Abans, una farmàcia tenia només supositoris, injeccions, pastilles i xarops. I potser un expositor de menjar per a nadons. I ja està. Ara són quasi parafarmàcies, hi ha de tot. Hi ha farmàcies que, si tens morenes, no saps ni a quin racó anar ni amb qui parlar. Passa igual amb la creu verda!

Què li passa a la creu?

En una farmàcia ha de ser vermella, de tota la vida. La creu verda ha sigut sempre de veterinaris.

Deu haver fet de metge, a vegades. 

A prop de la farmàcia hi ha el CAP Montilivi, a vegades es troben algun pacient que els diu «això m’ho ha dit en Pere». Ara que em jubilo, se’ls acabarà l’intrusisme.

I de psicòleg?

Quan no hi havia tants psicòlegs, als barris feien aquesta funció el farmacèutic i el capellà, depenent de si el pacient era creient o no. Bé, i el cambrer del bar.

«Pere, el meu marit m’enganya»...

Això no, però venien per la porta de darrere, xiuxiuejant, que els fes el test d’embaràs «que no sé què m’ha passat».

Ha tingut atracaments?

No, gràcies. És mala farmàcia per atracar, amb la Guàrdia Civil a tocar. Una nit de guàrdia, un tio per la finestreta m’estava intimidant. Vaig dir «vigila, que tens un guàrdia civil darrere». «Amb aquestes em vindràs», va respondre. Quan es va girar, va trobar-se de cara un guàrdia, amb capa i tricorni. Em penso que encara corre.