Isaac Padrós és el president de l’associació Multicapacitats, formada per estudiants i exestudiants amb discapacitat i sense de la Universitat de Girona, i d’altres persones conscienciades amb aquesta realitat. L’Isaac, estudiant a la UdG, és a més invident des de fa set anys

Costa d’admetre, quan li diuen que no s’hi veurà més?

No ho admets mai, simplement aprens a conviure-hi. Els dos primers anys van ser molt durs. Després, et vas adaptant.

Però té records visuals.

Per això quan somio, m’hi veig, però quan em desperto, ja no veig res. La imatge que tinc dels meus pares, per exemple, quedarà per sempre congelada en el temps, no els veuré envellir. A la meva dona no l’he vist mai. Ni a la meva filla, que té cinc mesos i mai no la veuré.

Segur que ja ho entén tot.

És increïble! Quan plora i la meva dona li acosta el xumet, obre la boca i prou. Quan ho faig jo, m’agafa la mà amb les seves manetes i em guia fins a la seva boca.

Ara entenc per què se’l veu tan optimista i content. La vida el somriu. 

Hi ha coses que encara em treuen de polleguera. El dia a dia al carrer.

Li costa adaptar-se?

No, al contrari, és interessant veure una ciutat des de la no visió. I com a ciutat, Girona és amable: els carrers no solen canviar de direcció, està força adaptada...

I doncs?

El problema és la gent. Per què haig de trobar obstacles a les voreres? Tothom ho troba normal. «Són cinc minuts», et diuen. Però a mig matí ja m’he trobat quatre vegades aquests «cinc minuts». Els discapacitats som persones, i n’acabes fins als pebrots.

Trist, haver de recordar-ho.

Durant el confinament, tothom es va poder posar en la pell dels discapacitats. Nosaltres vivim sempre així, l’aïllament ens ve de sèrie. Acabat el confinament, tothom ho ha oblidat i ens tornen a recordar que som ciutadans de segona.

Ens hauríem de posar al seu lloc? 

Podríem fer un experiment: que quatre discapacitats ens poséssim, amb cadires i una taula, enmig de Jaume I, interrompent el trànsit. «Són només deu minuts», respondríem als que es queixessin. A veure què els sembla. Si els cotxes envaeixen el nostre espai, nosaltres el seu.

Avisi’m, que vindré.

Fem-ho aquí. Ara mateix [ens trobem a Lluís Pericot, amb molt trànsit].

Errr... Esperi, esperi, millor preparar-ho amb més temps.

És igual que la rajola diferent que avisa quan s’apropa un pas de vianants. De què serveix, si un bar hi posa la terrassa? L’altre dia em van fer fora d’una fleca.

Ho diu de debò?

Vaig entrar a esmorzar amb la meva dona, i la noia em va dir que amb el gos pigall, en Guilty, no podia entrar. Vaig respondre que fes el favor de buscar la llei que em permet entrar amb el gos, que no és cap mascota sinó una necessitat. De cop, la noia em va ignorar i es va dedicar a parlar amb la meva dona, com si jo no existís. Vaig trucar la policia.

Uf, Déu n’hi do. 

Esperi, esperi. Entremig, va venir l’encarregada i em va dir a mi que «ho havia d’entendre». Jo, ho havia d’entendre! O sigui, as les onze entrava a esmorzar amb la família, i a la una encara no ho havíem fet. Al final la policia va aixecar acta.

Veig que hi ha feina a fer.

Molta. Ens hem reunit amb el sector turístic, perquè emeti un comunicat als afiliats, fins i tot cursets, si cal. Hi ha nens autistes i epilèptics que també van amb gos, els serveix de teràpia. Insisteixo que Girona és una ciutat amable amb els discapacitats, tant de mobilitat com sensorials, les que a vegades no ho són prou, són les persones. Nosaltres, els discapacitats d’avui, ja tenim més facilitats que els de la generació anterior, que van obrir la llauna, però no podem deixar de lluitar

Ha de ser esgotador.

No hi ha altre remei. Diumenge passat, anava a travessar, i una senyora em diu «haurà de fer la volta, que hi ha un cotxe aparcat». Li dic «què és seu, el cotxe?». I em va respondre que sí. Ja hi som, vaig pensar. I efectivament, va deixar anar allò que seran només cinc minuts...que ha de descarregar la mare, que va en cadira de rodes! Com? Algú que coneix els problemes que causa, també ho fa? «No anem bé, senyora», vaig acabar.