«Ara ja no hi ha analfabets, però a canvi hi ha molts àgrafs»

Per què a Catalunya els rebels sempre fracassen?

(Riallada) No sempre fracassen. La rebel·lia és una actitud vital que està relacionada amb la rauxa. Entre el seny i la rauxa, podríem dir. Considero que la rebel·lia és de vital interès. Sort en tenim, de la rebel·lia, que a més a més, està relacionada amb la creativitat.

El retrat escrit es pot fer amb un sis i un quatre, com el pintat?

El retrat escrit demana un esforç de síntesi. És la quinta essència d’una visió sempre subjectiva del retratista, és un punt de vista. Fins i tot pots fer una caricatura.

Entre tots els retratats del llibre hi trobo a faltar en Jordi Pujol, a qui va tractar força.

He, he, són molts, els que no hi són, no només Jordi Pujol. Hi ha els que hi ha. Ara bé, tot i que vaig servir a l’administració Pujol, jo, a diferència d’en Villatoro o en Bru de Sala o la Rahola o en Culla o en Duarte, pràcticament no hi vaig tenir mai cap tracte directe ni cap conversa personal. Al llibre hi ha gent que he conegut en una etapa determinada de la meva vida: Pierre Vilar, Alberti, Octavio Paz, Tísner, Perucho, Espriu, Borges... Podria haver-n’hi molts més. El retrat de Jordi Pujol no hi és, però no descarto fer-lo algun dia.

Què ha après de tota aquesta gent? 

Una saviesa de l’experiència. La cultura és això. Hi ha gent que ha destil·lat un coneixement del seu treball, i el nostre deure és transmetre-ho. Quasi m’ho he imposat. Són vides plenes, i la seva existència és la seva obra. Encara que no hi siguin físicament.

Les persones més grans són també les més senzilles?

Pot haver-hi gent analfabeta, que tingui no obstant una gran cultura de fons, més autenticitat que la majoria d’erudits. Bé, ara ja no hi ha analfabets, però a canvi hi ha molts àgrafs.

És millor o pitjor, que el periodista sigui amic de la persona a qui entrevista?

Són punts de vista diferents. Si aquell a qui retrates és amic, hi ha una certa complicitat. Jo parteixo que el més important és l’admiració, per això he tendit a admirar les persones que he retratat.

La majoria de retrats són fets en algun moment del segle XX. Com defineix aquella centúria?

El segle XX és el segle de la velocitat, de la compulsivitat i del present. I de la gran barbàrie. És un segle de grans desastres, de grans matances, en funció de futurs idealitzats. D’absoluts idealitzats, en virtut dels quals la humanitat s’ha estossinat de manera bàrbara. 

Tal com el pinta, no sembla res que valgui la pena enyorar. 

És també un segle de grans canvis. És un segle durant el qual hem acabat amb segles de saviesa, de coneixement i de cultura. Entre ells, la cultura europea, que està ara en un descrèdit absolut.

I com defineix el XXI, que acaba de començar?

Crec que ens trobem en un canvi de civilització, que arramba amb els cinc-cents anys anteriors, de la impremta ençà. És l’adéu a la Galàxia Gutemberg. Està naixent una nova civilització que encara no sabem com serà, però que segur que serà molt diferent. No només diferent als cinc-cents anys anteriors, com li deia, sinó fins i tot als dos mil cinc-cents de primacia del llibre, de transmissió del coneixement, d’aquest passar la torxa d’una generació a una altra. Això s’està acabant. Diria que ara mateix estem en un canvi de rasant, percebo clarament un canvi de civilització. Tot plegat afectarà la cultura, tant l’europea com la catalana.

Ja que parla de cultura catalana: com és que en aquesta època de regalar càrrecs i xiringuitos, a algú amb el seu prestigi no li ha tocat res?

(Riallada) Com va dir algú de no recordo quin altre lloc, i jo faig extensiu a Catalunya: als catalans, en néixer, ens haurien de posar totes les medalles, i llavors ens les haurien d’anar traient durant els anys que vivim. Així, en arribar al final de la vida, si ja no tens ni la creu de Sant Jordi, ni cap altra medalla, ni cap càrrec, ni res, vol dir que ets millor que els que encara en conserven.