Andreu Claret va presentar ahir a Girona «1939. La caiguda de Barcelona», amb la qual tanca la trilogia sobre la Guerra Civil a Catalunya i retrata com milers de catalans -Lluís Companys entre ells- marxen cap a França davant l’avenç franquista

Es refereix a la caiguda de Barcelona o del Barcelona?

He, he, la del Barça ja fa temps que està anunciada, jo parlo de la de Barcelona, de la fi de la Catalunya republicana. M’he semblat oportú dedicar-hi una novel·la, perquè als catalans no ens agrada gaire evocar les derrotes.

Que no? Miri la tabarra que ens donen amb la de 1714.

Aquesta l’hem mitificat tant que ja no és ben bé una derrota. La de 1939 no hi ha manera de mitificar-la. Va ser una desbandada. La gent no té memòria del que va ser allò, i ho he volgut narrar.

Hi ha qui sosté que la Guerra Civil va ser d’Espanya contra Catalunya.

Sobre la guerra hi ha dues ximpleries: la de Casado i companyia, que intenten blanquejar que va ser un aixecament contra un govern legítim, i la que oblida que hi va haver molts catalans lluitant a tot Espanya. Quan els franquistes es van acostar al Llobregat, Barcelona ja estava derrotada. Sobretot, derrotada moralment.

Per què?

Per tot el que havia passat a la rereguarda, el drama de la guerra dins la guerra, les esquerres enfrontades, les execucions de les milícies...

Potser s’oblida que hi havia molts franquistes catalans?

És clar que n’hi havia, aquesta puresa que impedeix que existeixi una dreta catalana, és mentida. Els que tenien calés van marxar durant la guerra, i els que no en tenien tants, es van quedar a casa esperant.

El llibre comença amb una escena de sexe. És per indicar que a Catalunya sempre ens la foten?

(Riallada) És per explicar que a la guerra sempre hi ha molta tendresa.

Caram.

La guerra polaritza. En la guerra la gent s’estima, té sexe fins i tot de manera més lliure que habitualment.

Veig l’exili d’aquella gent de 1939, i veig la Casa de la República, i concloc que l’exili ja no és el que era. 

L’exili més la meva mare a catorze anys, caminant de Manresa a La Jonquera. Són 450.000 persones passant la frontera en pocs dies. L’exili és un fenomen col·lectiu, històric. Per les situacions de persones en determinada conjuntura com la que ha viscut Catalunya ara... s’hauria de trobar una altra paraula.

Turisme?

No em faci dir coses que no vull dir (riu). No, perquè haver de marxar sempre és dur. I té una cosa fotuda, que és l’estranyament, et fa veure el país d’origen d’una manera cada cop més errònia. A la meva família li passava, en l’exili. I els que ara viuen fora, no saben ben bé com és la situació a Catalunya. No acaben d’entendre la Catalunya post procés. Tens una foto fixa del país i la vas repetint, sense veure que el país va canviant.

Companys va ser un màrtir o un tocacampanes?

No li trec responsabilitat de tot el que va passar a Catalunya, i és cert que era políticament inestable, però en els moments importants, sap estar. Fins i tot en el moment de la mort, tan important en la vida. Sense necessitat d’idealitzar-lo, és igual si anava descalç o no, mor amb molta dignitat. I ja se sap, che un bel morir tutta una vita onora.

Petrarca.

Però això cal fer-ho, no tothom n’és capaç.

Escriu en català. Hi ha hagut una apropiació política de la llengua?

Escric en català perquè és la meva llengua. Si hi ha hagut apropiació política, farà molt mal al català. Si el volem salvar, el primer que cal és que sigui llengua de tothom. Si no és així, farem un pa com unes hòsties.

I la Catalunya actual, què?

Azaña, pel qual tinc passió i surt com a personatge al llibre, va dir allò de les tres pes: pau, pietat i perdó. L’actual conflicte català s’ha d’arreglar així. Això de «Ni oblit ni perdó» és la pitjor frase que mai hem inventat els catalans, és una animalada. Si recordo, és per perdonar. Ja n’hi ha prou de divisió, d’aquesta rasa que travessa, famílies, barris i ciutats.