«La Tramuntana justa. El batec de la Costa Brava», dirigit per Josep Puigbó, va guanyar el premi al millor documental biogràfic al Terres Festival. El film tracta el futur de la Costa Brava, segons les opinions de diversos personatges i amb la figura del desaparegut Jordi Comas Matamala com a fil conductor.

A veure si a aquestes alçades descobrirà que va estar perdent el temps presentant les notícies, que el que havia de fer era dirigir documentals.

He, he, ha sigut el meu primer documental. I m’agradaria que no fos l’últim, perquè he descobert un registre diferent del que jo estava acostumat. Em sento en plena forma, el premi m’anima que no sigui l’últim documental que faig.

En plena forma ara que diuen que el periodisme està de capa caiguda?

Hi ha amenaces cap a la professió. Però la figura del periodista sempre serà imprescindible si volem una societat lliure. Sempre que el periodista sigui capaç de desfilar el que passa i explicar-ho. Llavors hi ha periodistes bons, dolents, tendenciosos... com en totes les professions.

És que avui tothom és periodista.

El problema és que sembla que tot sigui periodisme, i no és així. La gent ha de triar el gra de la palla.

Es va emocionar en algun moment, durant el rodatge? 

Vaig estar emocionat durant tot el documental. La qualitat tècnica no té altre mèrit que treballar amb bons professionals i bon material. Si ens han premiat un jurat internacional, ha sigut per l’emoció que traspuava el documental. I miri que no coneixien en Jordi Comas i crec que ben poc la Costa Brava. El mèrit és de la trentena de persones que hi participen.

Vostè com la veu, la Costa Brava?

Una mica ancorada en el passat. Convenen idees noves. Com diu al documental en Ramon Folch, «som molt bons per fer millor el que sabem fer, però tenim molta por al canvi». I per obtenir resultats diferents, s’han de fer coses diferents. A la Costa Brava li convé modernitzar-se i una millor promoció. Els seus valors ja són coneguts, cal més unió dins del sector i pensar coses noves. En certa forma, viu encara dels rèdits dels anys 60 i 70. Amb notables excepcions.

Pot ser que la pandèmia provoqui alguns canvis positius?

Segur que sí. La pandèmia ens ha fet pensar. Per exemple, ha accelerat la transformació digital. O el teletreball, que obre una via nova a les reunions. Però encara hem de millorar molt. Un aspecte m’incomoda especialment.

Digui, Puigbó.

La falta d’amabilitat als hotels i restaurants. Ho sento, però això a Madrid no passa.

Vigili amb el que diu, que en Piqué per això ha rebut.

Aquí, el tracte té molt a desitjar. Un dels principals valors que aprecia la gent és l’amabilitat. A vegades sembla que ens facin un favor. És un gran dèficit que tenim.

Potser el que fa falta són més Jordi Comas?

Jordi Comas n’hi havia un i era irrepetible. Va ser l’últim gran relacions públiques de la Costa Brava. Era l’arquetip de l’amabilitat, sempre tenia a punt l’abraçada i l’encaixada. Li sortia natural, per la seva gran humanitat. En canvi, com diu un amic meu: ara tots són de granja.

Com va viure la seva mort?

Encara no m’ho crec. Me’n vaig assabentar al matí veient el 3/24. No m’entra al cap. El que més greu em sap és el paper excessivament garantista de la justícia amb els delinqüents. Però el que va fallar va ser la investigació policial, ha sigut un desastre. Entre una cosa i altra, només van poder jutjar una gent per robatori amb resultat de mort. És una autèntica injustícia el que s’ha fet amb la mort de Jordi Comas.

Trist final per a un gran home.

TV3 ja s’ha plantejat dedicar-hi un capítol de Crims. Ja està a punt de començar la producció.