La sala Enracha, inaugurada fa poc a l’antiga discoteca La Catedral, a Girona, ha reobert el debat sobre les apostes i el joc. Albert Zorrilla és el director general a Espanya de Rank, l’empresa que gestiona aquesta sala i el bingo del Pont de la Barca, donant feina a cinquanta persones
Però vostè a què juga?
A res en absolut. És que ni al parxís i jocs de taula. Fa poc que, per la meva filla, de tant en tant jugo a Scrabble i algun altre. M’he adaptat a això. I res més.
Un Zorrilla va crear el Don Juan, que a més de seductor era jugador. Estava vostè predestinat?
No, no, això meu ha estat accidental, jo vinc del camp de les noves tecnologies. Vaig caure en el camp de les apostes esportives quan encara eren alegals. Treballava a la banca Société Générale, la feina més avorrida del món. Un client em va convèncer per entrar amb ell a les apostes esportives on line. M’agradaven les noves tecnologies i l’esport
No és una aposta molt arriscada, la d’un milió d’euros en una sala de jocs?
No, perquè som una empresa a llarg termini. Seria arriscat si fóssim d’aquestes empreses que marxen si no fan diner ràpid. No som un fons d’inversió, tenim un control perquè cotitzem a borsa, però mirem més endavant.
El jugador sempre perd, diuen.
No sempre. Però un apunt: nosaltres no els anomenem jugadors, sinó clients.
En prenc nota.
El jugador té una connotació negativa, i nosaltres sovint fem una tasca social. Per exemple hi ha gent gran que a la tarda no sap on anar; doncs van al bingo, troben els seus amics, prenen un cafè, juguen vint euros i s’estan allà dues horetes. I es senten estimats.
Doncs per què el joc té mala imatge?
Hi ha una doble moral política, especialment de l’esquerra més radical.
L’esquerra és la nova puritana?
Totalment. I això que som un sector hiperregulat, no crec que cap altre tingui tanta regulació. Ni la banca ni les elèctriques ho estan tant. Donem entreteniment legal i paguem un piló d’impostos. Quin sentit té, posar-nos tants impediments? Dóna una inseguretat jurídica que sembla que estiguem a Veneçuela.
El veig dolgut?
Quan dius que treballes al sector del joc, sembla que t’hagis d’amagar, t’assenyalen. És dur i trist alhora.
Què passa si un major d’edat decideix arruïnar-se jugant?
Els britànics són molt estrictes, i nosaltres som una empresa britànica. Els treballadors han passat cursos de formació, si veuen un client que fa quatre hores que està enganxat a una màquina, l’han de treure d’allà: «Anem a fer una cigarreta o a prendre la fresca?». Tenim fins i tot servei gratuït d’assistència psicològica.
Té èxit aquest servei?
No el fa servir ningú.
Recordi’m que busqui feina d‘assistent psicològic.
A Anglaterra no és així, però aquí s’arrossega l’estigma del joc, fa vergonya. Fins i tot els fulletons els tenim en llocs discrets, que si algú n’agafa un ningú el vegi.
Assessori’m com a expert: apostar aquest any per un Barça campió, és llançar els diners?
Llançar-los del tot, li dic amb tota la pena del món, s’arruïnarà (riu).
Imagini que guanya.
Això seria un pilotasso. Si vostè apostés ara a favor del Barça, i per una d’aquelles coses que passen, guanyés, seria l’aposta més rendible. Però no li aconsello, ho veig molt complicat (riu).
La decadència de la boxa va començar quan hi van entrar les apostes. Pot passar igual amb el futbol?
Cada vegada hi ha més mesures de control. Conec per un amic el cas dels primers partits de tenis arreglats, eren unes històries tremendes, però fins i tot de familiars segrestats per màfies perquè el jugador es deixés guanyar. Ara s’hi està molt a sobre. Però és més difícil arreglar partits en esports d’equip.
Cal endurir els controls?
Li diré una cosa: els apostants van per davant de tota la regulació, fan abans la trampa que la llei. De tota manera, no és res que a nosaltres ens afecti gaire.
Última aposta: què s’hi juga que aquesta entrevista serà durament criticada?
Aquesta aposta ja l’he perdut (riu).
