Sebastià Roig acaba de publicar «Turista a babord!», on recull la visió, generalment negativa i sarcàstica, que la premsa franquista donava dels turistes que visitaven la Costa Brava. Ho demostra amb exemples extrets de les pàgines de periòdics i setmanaris del Règim, com ara Los Sitios de Gerona, El Pirineo o Ampurdán. El llibre reflecteix els canvis socials, culturals, econòmics i urbanístics provocats per l’arribada massiva de turistes a les comarques gironines, entre 1940 i 1970

A vostè també l’emprenyava que biquinis i minifaldilles formessin part del paisatge? 

No. Quan jo era petit, a la platja ja portaven biquini tant les estrangeres com les dones del país. Ara bé, no tinc tan clar, però, que passés el mateix amb la minifaldilla.

De quin país li agradaven més les turistes?

Potser les franceses. Per la roba de carrer que portaven, que era més pop i més moderna.

Tenia èxit entre aquelles visitants europees?

El mateix que tenia Paco Martínez Soria.

Anem al tema del llibre. Per què la premsa tractava tan malament aquelles persones que venien cap aquí amb divisa fresca? 

Perquè verbalitzaven el conegut lema que, de l’altra banda dels Pirineus, no podia arribar res de bo, ja fossin biquinis, música yé-yé, tendes de càmping o filòsofs existencialistes. Els forasters, sí, potser podien tenir una superioritat econòmica, però els portaveus del franquisme es consideraven moralment molt superiors a ells. 

Fins que la qüestió econòmica es va imposar?

Cap als anys setanta, es van veure obligats a tolerar-los.

O sigui que la turismofòbia ve de lluny, no és cosa exclusiva dels nostres dies?

Després de la Guerra Civil, l’arribada dels primers turistes a Espanya ja provoca actituds molt hostils a les pàgines de la premsa franquista. D’altra banda, a mitjans dels anys cinquanta, el país aposta decididament pel totxo i el sector serveis, pels diners fàcils del sol, el mam i la platja, i d’aquesta manera es crea el context que atrau el primer turisme de borratxera.

Els primers turistes venien a buscar sol i diversió. Això s’ha pogut modificar o continua igual? 

Una part continua igual, però avui tenen unes grans possibilitats per fer turisme cultural; aleshores, aquestes possibilitats eren minses o inexistents. I per aquesta banda, hi hauríem de continuar incidint.

Que a la Costa Brava hi hagués força més flamenc que sardanes no era més culpa dels mateixos catalans que de Franco?

És possible. Però, deixant de banda que la llengua i la cultura catalana estaven aleshores prohibidíssimes, que la repressió era molt bèstia i que prou feina devia tenir la gent per guanyar-se la vida, en el parc temàtic i artificial del flamenc i els toros, els turistes hi trobaven els batecs de l’exotisme subdesenvolupat que se’ls havia promès. 

La dreta d’avui és tan carca com la franquista? 

Si els pregunta per qüestions com l’avortament, o pels drets dels col·lectius LGTBI, o per si hem de tenir mesquites aquí, ho comprovarà de seguida.

Pregunta clara: el turista és sempre idiota?

La majoria dels turistes que venien, venen i vindran no tenen res d’idiota... I gràcies al turisme, Truman Capote, J. G. Ballard, Tom Sharpe, i altres autors, es van instal·lar a la Costa Brava i van escriure novel·les importants. I les hem de reivindicar.

Com seríem avui els catalans si no haguéssim rebut la visita de tots aquells turistes?

Possiblement, avui tindríem moltes més indústries. I els sectors de l’agricultura, la ramaderia i la pesca serien molt més robustos. Sense renegar del turisme, Catalunya ha de trobar vies empresarials alternatives, aconseguir que la gent formada no marxi, i ser tan capdavantera com sigui possible en les noves tecnologies.