«La faldilla em manté les cames ben calentes»

Què se li ha perdut a un dissenyador català, a la Xina? 

No és que se m’hi hagi perdut res, és que em van convidar a participar en aquest certamen. Jo estudiava a Qstura, i a través de la universitat ens van proposar de participar-hi. Hi vaig presentar la meva primera col·lecció, sense cap aspiració ni intenció, era la meva primera experiència en aquest àmbit. I resulta que em van seleccionar. Es veu que va agradar.

Però no en va fer prou de participar, vostè volia més.

Un dels premis és participar en la desfilada final, i també van triar la meva col·lecció. Vaig flipar. És brutal veure la teva col·lecció allà, a dalt d’una passarel·la. Se’m va posar la pell de gallina. I això que ho vaig haver de mirar amb Streaming, ja que pel tema de la Covid no hi vaig poder viatjar. A les 4 de la matinada jo estava connectat a l’ordinador, veient-ho.

Va poder veure si tothom vesteix igual, a la Xina?

Jo havia estat anys enrere a la Xina. Tot sembla igual, però per una qüestió de la seva fesomia. Però hi ha una altra Xina, molt internacional, i no, no vesteixen tots igual. Es poden fer molts descobriments, a la Xina.

No li agraden els concursos televisius de costura, que prefereixi donar-se a conèixer tan lluny? 

Sí que m’agraden, i de fet n’he seguit molts, a diverses plataformes. Però no crec que siguin per a mi, la selecció de concursants que fan, ja va més enllà de la costura. Sóc massa discret (riu).

La roba que vesteix se la fa sempre vostè?

Ara començo a portar molta roba feta per mi. És com una targeta de presentació.

Això és innegable. Sort que no es dedica a dissenyar roba interior.

Aniria ben orgullós pel carrer, però ningú ho veuria (riu).

Hauria de passejar mig desvestit.

Per sort, no és el cas. Així que procuro, portar roba feta per mi. Ve a ser com una declaració d’intencions, perquè faig servir tuls i altres teixits no convencionals.

O sigui, que la gent el mira, pel carrer. 

Quan porto faldilles, sí.

Faldilles?

Exactament. De fet, ara a l’hivern la faldilla va molt bé, perquè les cames van calentetes.

I a l’estiu, faldilla curta?

És clar.

Els homes hauríem de vestir faldilla més sovint?

Cadascú hauria de vestir com li donés la gana. El meu objectiu és aquest, que tothom vesteixi com vulgui, sense estar pendent de prejudicis ni de si el que porta és adequat o no. La persona ha de vestir segons es sent en aquell moment. Si tinc fred a les cames i em vull posar una faldilla al damunt dels pantalons, me la poso.

En general la gent vesteix de manera avorrida? 

Més que avorrida, la gent vesteix força uniformada.

En quina època li agradaria haver viscut, per tema de moda i vestuari?

Als anys 60 mi 70 tot es va despertar una mica, tant pel que fa a colors com a forma. I als 80 també hi va haver una evolució brutal. Però hi ha èpoques anteriors, com els segles XV i XVI, on sobretot els homes, podien vestir teixits i formes força d’acord amb el que sentien en aquell moment. Em refereixo a la noblesa, és clar, evidentment que la gent del carrer vestia com podia. Hi havia una llibertat que amb el temps s’ha anat perdent fins a arribar al segle XIX, quan els homes vestien únicament de negre i marró. I avui, poca cosa més que el pantaló, la camisa i la jaqueta. Trobo que la moda masculina actual està molt limitada per les convencions socials.

No li falta raó, hi ha molta més varietat en roba de dona.

Si va a una gran botiga en època de rebaixes, veurà que en els cartells de roba de dona falten línies per posar-hi totes les peces, i els cartells d’homes omplen només les quatre primeres ratlles.

Encara està mal vist que un home es dediqui a la moda?

Sempre m’he dedicat a feines considerades més femenines, abans em dedicava a treball social, o sigui que ja hi estic acostumat. De tota manera, és més femení el món de la confecció i del patronatge -que també toco, ja que em faig jo la roba- que el del disseny. Però no crec haver tingut dificultats.