Després de trenta-dos anys informant de l’actualitat de les comarques de Girona a través del micròfon de Catalunya Ràdio, Albert Requena s’acaba de jubilar. El periodisme, i sobretot els ciutadans, perden un referent de les últimes dècades. A la foto, llegint la seva darrera crònica

Per què un tio tan guapo va triar ràdio en lloc de televisió?

(Riallada) No m’han dit mai que sigui guapo. I per explicar coses, amb la ràdio en fas prou. De fet, va ser la ràdio qui em va triar a mi.

Em pensava que un periodista no es jubilava mai. 

És cert, canvia d’empresa, passa a cobrar de l’INSS. Però sempre portem dins aquell cuquet que, segur, si un dia hi ha una notícia, te’n fas ressò i avises els companys en actiu.

Així, els periodistes jubilats no maten el temps amb la petanca?

He, he. Encara no he tingut temps de matar el temps. Normalment, entre Cap d’Any i reis, jo solia fer sempre vacances, per tant, tinc la sensació que estic fent-les com sempre. Quan tot torni a la normalitat, ja veurem com mataré el temps, però amb la petanca ja li asseguro que no.

El recordo fent guàrdia a Olot durant el segrest de la farmacèutica...

Bé, van ser molts dies de seguiment. Recordo que la corresponsal Ester Carreras, el mateix dia del segrest em va trucar per avisar-me i li vaig demanar que truqués de seguida a Barcelona per fer un butlletí. Jo estava cobrint un acte a la Casa de Cultura de Girona. 

Quins dies, per la premsa. 

També recordo els seguiments a la Guardia Civil, a la recerca del cadàver de la Mª Àngels per diferents punts de la Garrotxa, l’empresonament de persones innocents per una conversa de bar i la feliç notícia de l’alliberament el dia de Rams, el 27 de març de 1994, que jo estava celebrant amb la família a Ribes. Els vaig deixar a tots entaulats per anar a Olot i donar suport, si calia, l’Ester i el tècnic Josep Plazas que cobrien l’esdeveniment

Quines altres informacions destacaria, de les que ha cobert? 

Ostres, son moltes, trenta-dos anys donen per molt. Per exemple, llegir per antena la notícia de la mort d’un íntim amic meu arrossegat per una allau a Núria. O la notícia que els autors dels atemptats de Barcelona i Cambrils eren de Ripoll, amb tot el que ha comportat. També recordo l’enfonsament de la barca Oca a l’estany de Banyoles.... En aquella ocasió l’emissora autonòmica de Madrid em va demanar si podia fer una crònica i entrar en directe. Em sembla que hi vaig deixar anar una quantitat de catalanades tan gran que mai més em van demanar res.

Quina diferència suposa treballar per un mitjà públic?

Com a periodista cap, has de ser honest i veraç igual en un mitjà públic que privat.

Comparteix les crítiques que hi ha darrerament cap a CatRàdio i TV3?

Si les crítiques venen de tots dos cantons, potser significa que els professionals de TV3 i CatRàdio no ho estan fent tan malament, no?

Un periodista pot ser amic dels polítics?

No, però pot tenir algun polític amic.

Quina informació va donar erròniament? 

Un dia declarava un dels condemnats pel segrest d’Olot, José Luís Paz, i en un directe el vaig anomenar «Paz Padilla». Me’n van fer adonar els companys, alguns encara ara riuen. És l’única que recordo.

Com es fa per mantenir una família amb aquesta feina?

Amb la sort de tenir una família que és conscient del que suposa la feina per tu, et fan costat i s’omplen de paciència.

Algun cop l’han volgut untar?

No, mai.

Una esbroncada que recordi.

Va ser per telèfon, al principi de ser a Catalunya Ràdio. En Quim Nadal, quan era alcalde de Girona, es va enfadar molt i em va cridar perquè segons ell donàvem més importància a les crítiques d’ERC del lloc on s’instal·lava el bust de Lluís Companys que al fet d’instal·lar-lo, quan a Girona no n’hi havia cap. Ara som amics.

Què s’emporta a casa? 

Amics i els reconeixements a la feina feta que he tingut aquests dies. M’han deixat acollonit. Si m’ho permet, aprofito per donar les gràcies a tothom.