Deu anys sense sortir de la seva habitació jugant a videojocs i veient sèries

L'estiu passat, explica, sí que va haver de sortir al carrer, obligat perquè "tenia els dits inflats i pus, va voler que el podòleg anés a casa, però no atenia a domicili", explica la seva mare.

Excepte sortides excepcionals com aquesta, Antonio, que al juliol complirà 32 anys, passa les hores a la seva habitació, en pijama, clavat a la pantalla i només surt per a dutxar-se i menjar. "Menja amb mi quan no està jugant a la Play i als matins, es pot aixecar a les 10 del matí o a les 3 de la tarda, segons hagi anat el joc".

A més dels videojocs, passa les hores veient sèries, pel·lícules "i vídeos de Youtube que expliquen jocs", detalla María, que als seus 58 anys confessa: "Ja no puc més; estic morta per dins".

María fa molts anys que està a l'atur i només cobra una pensió de viduïtat de 560 euros, després de morir el seu marit el gener de 2020, un paleta en atur amb Alzheimer des dels 45 anys i que en els últims temps va manifestar un comportament agressiu a causa de la malaltia.

D'aquests 560 euros amb els quals viuen mare i fill, detalla que ara mateix en paga 90 euros de llum pel consum constant que hi ha a casa. "Haig de fer de menjar per a quatre dies i a la nit no sopem calent".

No sempre va anar així. María destaca que el seu fill, de gairebé 1,90 d'alçada, un jove afable, era un excel·lent estudiant que mai suspenia. A la Universitat de Màlaga, on estudiava Administració d'Empreses, va arribar a treure matrícules d'honor, al mateix temps que treballava per a guanyar uns diners. Però van arribar els primers suspensos, les coses van empitjorar "i va decidir deixar d'estudiar".

No obstant això, el detonant per a abandonar les relacions socials es va produir per una lesió esportiva. "Després de deixar els estudis ja sortia molt poc, es va fer mal al genoll, el metge el va obligar a fer un mes de repòs i aquí... es va acabar".

El tancament

Antonio es va tancar a la seva habitació i fins va convèncer al seu pare, ja amb Alzheimer, perquè li posés un pany a la porta. "A partir d'aquí es queda a casa. Els amics l'intentaven treure, venien el dia del seu aniversari però ell no volia ni que vinguessin", destaca María. També ho va intentar la germana d'Antonio, que viu independitzada, "però ni tan sols atenia les trucades ni contestava als Whatsapps".

Com destaca la mare, només pot entrar en l'habitació del seu fill "per escombrar i fregar i ell s'encarrega de la resta". "No obre la porta, no va a la platja a l'estiu, no fa exercici i si està amb mi i em sona el mòbil, s'aixeca, se'n va a la seva habitació i gira la clau", descriu.

I donat el seu comportament, encara que la mare té les tres dosis anticovid, el fill no té cap. "No es vacuna per por de sortir. Ara té por que jo porti la covid", comenta María.

En dues ocasions la mare ha acudit als jutjats a demanar una revisió psiquiàtrica per al seu fill. Les dues vegades, Antonio es va mostrar afable amb els policies que el van conduir al Clínic però va sortir amb un diagnòstic que a la seva mare encara l'indigna escoltar: "Primer em diuen que l'enviaran uns dies a l'Hospital Marítim però després, que ell és així perquè li dona la gana".

María recorda que al seu marit, ja amb el cap perdut, "no li van diagnosticar alzheimer fins al final perquè no cobrés la paga" i creu que alguna cosa semblant passa amb el seu fill. A més, ha intentat en diverses ocasions que l'examinin en el Centre de Valoració i Orientació de la Junta d'Andalusia però, per a algú amb una possible agorafòbia, li exigeixen que acudeixi a la cita de manera presencial, així que no es presenta.

"Jo el que demano és que vinguin a casa i el diagnostiquin. Els metges han de venir a casa. El meu fill està malalt, té agorafòbia i necessita medicació i també que el vacunin", remarca.

El temor de María és què passarà amb Antonio si ella falta. Un metge li va donar una vegada una resposta inquietant: "Em va dir que no em preocupés, que llavors s'ocuparien d'ell. És que m'haig de morir?", es pregunta.