El periodista Salem Zeina va marxar fa deu anys d’Algèria, el seu país, perquè temia per la seva vida. Va trobar refugi a Olot, on resideix , i qui sap si per tornar el que la vida li ha donat, treballa en una fundació gironina que acull refugiats
D’entre tants motius que porten a emigrar, quin va ser el seu?
El principal motiu va ser la seguretat. Va arribar un moment que no podia aguantar. I miri que havia viscut tres guerres civils, però al final vaig haver de marxar. Estava en llistes de persones a executar.
Per la seva feina?
Per la meva feina de periodista i per les meves posicions polítiques.
No és que Algèria hagi tingut gaires èpoques tranquil·les.
Després de la guerra contra el colonialisme, n’hi va haver una altra que podríem qualificar de civil. Després van venir dècades d’aïllament i de repressió, amb falta de les llibertats més elementals. Més tard va arribar la revolta de 1980, que va ser embrió de revoltes posteriors en tot el Magrib. Finalment va venir una obertura democràtica. Llavors l’islamisme va arribar al poder i van començar més anys de guerra, fins no fa gaire.
L’islamisme continua essent un perill, en la zona?
És que el poble algerià ja està escaldat. L’islamisme continua essent un perill arreu, només ha de veure el que passa a Afganistan. És un perill per la llibertat per les dones, per la vida... El problema d’Algèria és que és un país que no té futur, no té projecte. És un país ric que no sap com treure profit de les seves riqueses. Hi ha falta de llibertats, la premsa està totalment dirigida. Però no crec que ara per ara torni una guerra com les que hem viscut. És un país que es busca.
Ha trobat aquí la llibertat que buscava?
Fins a un cert punt. Tot és relatiu. Si ho comparo amb el meu país, aquí em sento lliure. Però aquí també té límits, la llibertat. He viscut esdeveniments que m’han deixat parat.
Racisme, per exemple?
No especialment. Bé, racisme n’hi ha arreu, al meu país també. No té importància, per mi els racistes són tontos i ja està.
No sembla que el seu país estigui gaire content amb el que ha decidit e govern espanyol sobre el Sàhara.
El problema del Sàhara és que tothom n’està fart. Fins i tot Algèria, que és el seu principal suport, està fart de tenir aquesta pedra a la sabata. Trobar una solució és actualment molt complicat.
Ja que va tenir problemes amb l’integrisme islàmic, permeti que li pregunti: és creient?
No, no sóc creient. Jo sóc ateu.
Molta gent identifica de seguida un magribí amb un musulmà.
Ui, què va, això és el que pensa l’eurocentrisme. Al nord d’Àfrica hi ha musulmans, ateus, cristians, animistes... La meva àvia era animista! A banda, l’islam del nord d’Àfrica és molt diferent de l’Islam d’Orient Mitjà. A Algèria la reislamització va començar quan els anys setanta es van portar a les escoles professors d’Egipte, de Síria i d’altres països.
Té ganes de tornar al seu país?
Aix, el cor (riu). Ho he deixat tot enrere, la meitat de la meva vida va quedar-se allà, tots els meus projectes, gent estimada... Podria fer tot un llistat de coses que vaig deixar a Algèria. Però... la pau no té preu. L’única cosa que he guanyat venint aquí, és la pau.
No és poca cosa.
I també la companyia de molt bona gent. Sincerament, em sento ben acollit, no em sento estranger.
