Astrid Fina (1983, Barcelona) és guanyadora d’una medalla de bronze als Jocs Paralímpics de Pyeongchang del 2018 i actualment és ambaixadora de la Fundació Eurofirms, on du a terme campanyes per normalitzar la discapacitat. Tot i que es va retirar de l’alta competició, continua gaudint fent snowboard, un esport que li va canviar la vida i va ajudar-la a superar l’accident de moto que va provocar-li l’amputació del peu dret. La medallista serà una de les ponents de l’eWoman Girona, organitzat per Prensa Ibérica i Diari de Girona, impulsat per CaixaBank, patrocinat per Toni Pons i que compta amb la col·laboració de Prat Sàbat Advocats, Calsina Carré, Fundació Eurofirms, Telecta i iGrup. Qualsevol persona pot assistir-hi gratuïtament, prèvia inscripció a la web www.ewoman.es/girona.

La discapacitat encara està lluny de ser normalitzada?

Penso que sí. Cada cop està més normalitzat, però encara falta molt recorregut per fer.  

Per on creu que caldria començar?

Les escoles són la base per començar a visualitzar aquesta realitat. El 80% de les discapacitats venen d’un dia per l’altre, i això vol dir que ens pot passar a tots. Val més, doncs, visualitzar i normalitzar aquesta realitat des del principi, perquè així quan algú s’hi trobi no tingui una «hòstia».

I en l’àmbit laboral?

També hi ha molta feina a fer. Les empreses i la societat en general ha de veure la discapacitat com una característica més, no com una pega. Una persona cega pot tenir tres carreres i pot trobar-se que no l’agafin perquè creuen que no serà capaç de relacionar-se, però és un prejudici. Falta normalització.

Segons la Fundació Eurofirms, només el 23% de les dones amb discapacitat a Espanya té un contracte de feina. Tenir una discapacitat i ser dona suposa una dificultat afegida?

Pel fet de ser dona i tenir una discapacitat, el tabú és encara més gran. Jo sempre deia que tenia tot el combo: feia un esport d’home, de neu i tinc una discapacitat.

Hi ha bretxa de gènere al món de l’esport paralímpic?

Jo no he notat mai cap diferència pel fet de ser dona, sinó que l’he notat per ser paralímpica i no olímpica. A l’esport adaptat tothom té el mateix accés a beques i ajudes. En canvi, el comitè olímpic i el paralímpic són diferents i nosaltres cobrem una tercera part menys que els olímpics. 

És a dir, la bretxa que hi ha és econòmica.

Sí, cada cop intenten igualar-ho més, però de moment ni s’hi apropen. Els sous són ridículs, i només els primers sis del món poden viure del seu esport, i això em sembla que passa a tots els esports, no només a l’snowboard. Quan vaig començar no cobrava ni un duro i no tornava a casa per estalviar-me la benzina. Fins que no tens bons resultats o una beca esportiva no tens ingressos. I per tenir resultats has de viatjar pel món. Jo vaig tenir la gran sort que vaig entrar a l’equip, però no tothom té recursos.

Quina és la seva tasca com a ambaixadora de la Fundació Eurofirms?

La Fundació Eurofirms realitza una gran tasca per a incloure les persones amb discapacitat en els entorns laborals. Compartim valors i missió, i per això treballem plegats fent xerrades a empreses i a diversos àmbits. El nostre objectiu és que la gent vegi que una persona amb discapacitat pot fer la mateixa feina que qualsevol altra, que miri més enllà de les limitacions per poder valorar les capacitats.

Quins reptes persegueix en aquests moments?

M’he tret la titulació per ser professora de snowboard i vull ensenyar-lo a gent amb discapacitat, des de l’esport de base. 

Què ha significat per vostè endinsar-se en el món de l’esport?

Va ser com un abans i un després. Em va ajudar a superar l’amputació, i també ho va fer veure que altres persones ho visquessin amb total naturalitat. Mai m’hauria arribat a imaginar que guanyaria una medalla en uns jocs paralímpics.