Quiosc

Diari de Girona

Ton Novellas Escriptor

«Dec tenir cosins a Austràlia, Hamburg, Xile o qualsevol lloc»

"Quan l'avi explicava les tempestes i els naufragis que havia viscut, m’ho imaginava com si jo hi fos"

Ton Novellas ha novel·lat la vida del seu avi a "A sotavent" DdG

Ton Novellas va presentar fa uns dies a Cadaqués «A sotavent» (ed. Cal·lígraf), on novel·la la història real d’en Joan Barceló, el seu avi, que obsessionat pels vaixells de vela es va embarcar durant divuit anys. Va navegar per Austràlia, Japó, Estats Units i Amèrica del Sud fins a instal·lar-se a Alaska i finalment tornar a Catalunya

Quan va saber que tenia un avi aventurer?

Des que tinc ús de raó. Jo tenia cinc anys i ja ens explicava històries. A l’estiu ens portaven al mas de l’avi, que aleshores feia de pagès, i al vespre, a la vora del foc, ens explicava els seus viatges. Fins i tot ens cantava les cançons.

Vostè s’ho creia, o pensava que eren batalletes de l’avi?

No només me les creia, sinó que, amb la imaginació, viatjava amb ell. Em captivava, sempre em va entusiasmar.

Recorda alguna història que impressionés aquell nen de cinc anys?

Ja m’impressionaven les històries de quan era petit, abans d’embarcar, els seus problemes amb un pare despòtic i amb els capellans de l’escola. De fet, això el va empènyer a marxar ben lluny, a recórrer món quan tenia només deu anys.

I després? 

Quan explicava les tempestes i els naufragis que havia viscut, m’ho imaginava com si jo hi fos. Relatava com de difícil era navegar amb vaixells de vela d’aquell tonatge, la dificultat de superar el cap d’Hornos, com és una aurora Boreal...

Quan va saber que un dia escriuria tot allò?

No ho sé, potser el dia que vam trobar un seu diari de bord, on estaven anotats els recorreguts que havia fet.

Com acaba un català a Alaska?

Després de voltar per tot el món, es va enrolar als cutters, els guardacostes d’Alaska. Va anar a parar allà aferrant-se al seu instint de navegar i aprofitant els darrers vaixells de vela que quedaven.

I va acabar tornant a casa.

Va tornar amb la idea de marxar altra vegada al cap d’un temps. Una sèrie de circumstàncies van fer que els plans que ell havia fet no sortissin com esperava i va acabar quedant-se.

Ja sap allò d’un amor a cada port. Potser té vostè cosins a altres parts del món...

Segur que sí (riu). A l’Argentina sabem segur que en tenim, però bé, aquests són de la línia, diguem, reconeguda. A banda d’aquests, dec tenir cosins a Austràlia, a Xile, a Hamburg o a qualsevol lloc.

Diria que el seu avi era persona de viure el present.  

Així eren els mariners d’abans. Era una filosofia de vida com ara serien els hippies. Importava sempre el present, res de pensar en el que vindria. Ara bé, a mesura que es va anar fent gran, va començar a pensar una mica més en el futur, amb projectes d’estalvis, etc.

Ha heretat del seu avui això de viure sempre el present?

No, jo toco més de peus a terra. Tanmateix, m’hauria encantat viure la seva vida. A vegades em veig com el seu avatar, perquè els seus pensaments ell no els explicava, he sigut jo qui ha novel·lat les seves aventures posant-me a la seva pell. He escrit el que jo creia que ell sentia.

Potser és que avui l’aventura és sobreviure aquí on som.

Realment ho és molt.

A què espera per fer-se a la mar?

Un dia, a Cadaqués, em vaig fer a la mar amb un Optimus i vaig naufragar.

Sort que el seu avi no va veure-ho, quin deshonor per ell.

(Riu) La veritat és que el mart sempre m’ha atret. Un amic meu tenia un veler, i anar amb ell era una sensació increïble.

Compartir l'article

stats