Javier Urra és doctor en psicologia en l’especialitat de clínica i pedagog terapeuta, i va ser el primer Defensor del Menor de la Comunitat de Madrid. Acaba de publicar «El ser humano, un ser espiritual»
L’ésser humà, un ésser espiritual? Això seria abans.
Ho ha sigut, ho és i ho serà. Una altra cosa és on s’ubica l’ésser humà en aquest moment. Per què hi ha tant de buit i tanta dificultat per entendre quina és l’essència de la vida?
Això dic jo: per què?
Abans hi havia una religiositat que donava seguretat, la gent confessava els pecats i quedava alliberada dels problemes. Aquesta religiositat s’ha reduït moltíssim, a occident. Hi ha més terapeutes, més tractaments, més mirar cap a orient... L’ésser humà és espiritual, però no n’és conscient i ho rebutja. Això és un dèficit.
Un psicoterapeuta és més car que un confessor i no sé si funciona igual.
Funciona molt pitjor (riu)! El capellà és un mitjancer amb Déu, calculi quin poder de perdó. El terapeuta ajuda, orienta, fem una gran tasca. Però per qui tenia una gran fe, que amb una paraula el perdonessin i el refessin de tot el que hagués fet, era un gran alliberament. Això ha decaigut, avui s’ensenya a la gent a manejar-se amb les seves incerteses i dubtes. És una societat en què és molt difícil que dir que la parella o la feina seran per a tota la vida.
Doncs quina vida ens espera.
Hem de tenir un sentit de la vida. Un objectiu, una raó. Poder respondre la pregunta final: per a què he viscut? La vida és molt més del que ens diuen els llibres d’autoajuda, la sensació de no tenir futur genera molt patiment a l’ésser humà.
No serà que creure en Déu fa antic?
És clar que sí. Parlem d’occident, on sembla que la religió va unida a dogma, a mandat, a creure en una fe poc raonada. El que passa és que quan l’ésser humà perd la religió, comença a creure en altres coses. Necessita creure, perquè té molt clar que no té respostes. No sap per què viu ni per què morirà, ni quan ni com ni per a què. No coneix el sentit de l’existència, per això va accelerat, però alhora necessita moments de reflexió, de serenor.
Ha millorat l’ésser humà?
Tecnològicament ha avançat una mica, cognoscitivament també, i emocionalment molt poc.
El temps tot ho cura?
Això és totalment fals. I a més de fals, és molt dolorós. He sigut Defensor del Menor, i quan a un pare li han matat el fill, dir-li que el temps tot ho cura, és bufetejar-lo. Ell sap que no ho curarà, i a més, no vol que es curi. Sap que viurà amb aquest patiment. El temps no cura res. És cert que el treball del dolor i el patiment pot millorar la situació. Però no el temps.
Ja que en va ser Defensor: en què creuen avui els menors?
Per desgràcia, creuen molt en el present, en el moment. Crec que els hem furtat el futur, l’esperança, l’expectativa. Ara bé, els nens continuen creient molt en els seus pares, en l’exemple que els donen. Sense que ells ho sàpiguen, els joves d’avui creuen molt en l’amor. En l’amor bidireccional. I és aquí o no els podem fallar. La societat pot canviar, però els fets essencials s’han de mantenir.
Com ha canviat, la societat?
Aquesta societat és molt descreguda per a algunes coses i, en canvi, comença a ser molt sectària i poc democràtica. No deixa argumentar els altres. Potser perquè no sap utilitzar la paraula.
Com més pacients tracta, podem dir que menys sap de la ment humana?
Cada cop en sé més. Un aprèn que mitjançant una tomografia pot determinar que hi ha un lòbul cerebral excitat, i d’aquí concloure’n alguna cosa. Però això no és res més que assenyalar un fet. És el cervell. La ment és una altra cosa.
Què és la ment?
Una cosa molt més subjectiva. Allà hi ha la psicohistòria, la vivència personal, el context... I després hi ha aquesta altra part que en diríem l’ànima.
No em digui que un psicòleg em parlarà de l’ànima.
L’ànima és l’inaprehensible, allò que la ciència potser mai no podrà demostrar, però que l’ésser humà sap que és real, encara que sigui com a intuïció. Tractant a milers de pacients, aprens que la psicologia, al final, és tractar de l’inobservable. Es tracta d’aproximar-s’hi, però emprant coneixements científics i seriosos.
