Ibrahima Diallo, un immigrant senegalès que va arribar en pastera a Espanya l’any 2018, protagonitza «Meta», un monòleg en què recorda aquella gesta comparant-la amb David Meca, que també va creuar l’estret, però nedant. «Meta» es pot veure demà (21h) al Teatre Municipal de Girona, dins del festival Z, i en finalitzar-lo el mateix Ibrahima ofereix un debat on el públic pot expressar inquietuds, dubtes o opinions, fins i tot interactuar
Té més mèrit el que va fer David Meca o el que va fer vostè?
Té més mèrit el que vaig fer jo. Jo no tenia cinc barques al voltant, no tenia equip tècnic, no tenia res de res. Ni tampoc espònsors, és clar.
Ha vingut algun dia a veure «Meta» en Meca?
Encara no.
«Encara»?
És que m’agradaria que vingués.
Va tenir por, durant la travessa?
És clar que sí. Tenia por que m’agafés la policia del Marroc i em tanquessin a la presó. Tenia por de perdre’m al mar, ja que anava sense cap aparell orientador, i sense aliments ni beguda, moriria allà. I tenia por de morir ofegat o d’hipotèrmia. Tenia moltes pors diferents, totes sumades.
Va veure les imatges dels immigrants morts a la tanca de Melilla fa un parell de setmanes?
Sí que ho he vist. Jo podia haver sigut un d’ells. Simplement vaig tenir sort i avui estic aquí
El Govern espanyol va elogiar l’actuació policial.
Molt malament. Aquelles persones estan allà perquè tenen problemes al seu país, no poden tornar. N’han mort uns quants, i podria haver mort jo si no hagués pogut creuar l’estret i haguera estat allà.
Quin objectiu té, explicar la seva experiència en un monòleg?
Mostrar que hi ha gent que està patint, i que són persones. Ningú es preocupa d’ells, a diferència de quan en Meca va travessar nedant l’estret, que tothom l’esperava. Ell tenia moltes més opcions de travessar l’estret, tenia entrenadors i metges al seu servei, estava ben alimentat, tenia fins i tot patrocinadors. Això mateix ho fa algú com jo, tot sol, sense res, patint, i també arribo. Però a ell el reben com a un heroi i a mi em consideren algú que no val res.
L’entenc.
Vull que el món sàpiga que nosaltres també som capaços de dur a terme gestes, encara que no tinguem tants mitjans, només la sort.
Una vegada aquí, tot és tan maco com pensava?
Quan vivia al Senegal, jo estava estudiant francès i àrab. Quan vaig arribar a Catalunya, vaig demanar d’estudiar en català, perquè crec que és una oportunitat. Al Senegal no podia estudiar el que volia, allà tothom ha d’estudiar el que li diuen. En canvi, fa tres anys que estic aquí i ja parlo català.
En dono fe.
M’he tret el carnet d’entrenador de futbol i entreno un equip de nens, i també estic treballant en una fundació que ajuda els immigrants. Crec que sí, que val la pena venir, si més no puc triar i fer el que m’agrada. Ara sóc lliure de decidir el meu destí.
Ha viscut en pròpia pell situacions de racisme?
Sí, és clar que sí, això passa. Quan vaig arribar aquí, la policia em preguntava per què havia vingut, si al Senegal no hi ha guerra. Em deien que tornés al meu país, que aquí no podia quedar-me. Per mi, això és racisme.
