Manel Pérez, prestigiós periodista especialitzat en informació econòmica, acaba de publicar «La burguesía catalana», llibre que ha subtitulat esmoladament «Retrato de la élite que perdió la partida»
Respecte de la burgesia catalana hi ha molta llegenda?
Moltíssima. Som un país que ens agrada molt crear llegendes. La llegenda de la burgesia catalana es fonamenta en part en fets del passat, però en part és un engany per fer creure que tenim aquella elit emprenedora que va ser motor de la revolució industrial a Espanya.
Quant fa que ha deixat de ser elit?
Fa ben bé cent anys. Gràcies a la neutralitat en la Gran Guerra, es produeix una acumulació de capital creixen els bancs madrilenys i la banca catalana s’enfonsa. Llavors la burgesia catalana va perdent la influència que havia tingut la política espanyola.
La decadència de la burgesia té a veure amb deixar de mostrar públicament la tan nostrada querida?
(Riallada) La burgesia catalana es va caracteritzar per mostrar uns gustos diferents de la resta de l’estat, miraven més a París que a Madrid. Importava les maneres i gustos de París, entre els quals hi havia el deliri per a l’exhibició d’actes entre luxosos i provocatius.
Els burgesos catalans van viure bé, amb el franquisme?
Van viure bé, com tota la burgesia espanyola, perquè amb el Pla d’Estabilització el règim franquista els va salvar negocis. I els va assegurar calma social, dins i fora de la fàbrica. La burgesia va ser una clara beneficiada, encara que hagués de renunciar a jugar cap paper polític.
Per què la burgesia catalana no va donar un cop de puny sobre la taula en iniciar-se el procés?
Ja havia perdut el costum de raonar com a classe, s’havia acostumat a dedicar-se només als seus negocis, abandonant la preocupació social. Un exemple és el Palau de la Música, que li van fotre mà a la butxaca i ni se’n va assabentar. Una burgesia que autèntica té preocupació social, això demostra la decadència de la catalana. El procés agafa la burgesia ja indolent. Però hi ha més causes.
Expliqui’s.
A la burgesia li feia gràcia la proposta de «sobiranisme fiscal» d’en Mas. Si es tracta de treure més diners de l’estat, ja li va bé. Per això primer acompanya a Mas, fins que veu que aquest comença a perdre el control de la situació, després de les eleccions de 2012. Llavors l’alta burgesia es preocupa, trenca amb Mas i treballa activament per evitar que el procés avanci en el seu enfrontament amb l’estat.
Ha tingut res a veure aquesta burgesia amb el fracàs del procés?
Hi ha contribuït. Com també hi ha contribuït l’acció de l’estat i els mateixos líders independentistes, que havien parlat molt però no havien organitzat res, deien coses que ni ells mateixos es creien. Ara bé, és evident que l’elit econòmica hi va jugar en contra. Tothom va contribuir a la frustració actual de part de la societat catalana.
Finalment el procés ha perjudicat la burgesia?
Sí, sobretot a partir dels fets d’octubre de 2017. Gran part de burgesia va canviar de seu social, mostrant que alguna cosa no anava bé, perquè ningú marxa del lloc on està bé i que sent com seu. El missatge transmès és que estàs patint, no estàs còmode i estàs en contra del que està passant. O sigui, la burgesia va patir una derrota política.
El govern ens deia que el trasllat de la seu social no tenia gens d’importància.
Era un intent de minvar l’efecte psicològic. Catalunya ha estat sempre orgullosa de la seva potent burgesia. Si aquesta burgesia diu al món «ens n’anem perquè les coses no s’estan fent bé», posa de manifest que hi ha un problema greu. I això té sempre conseqüències econòmiques. Alguns a més de la seu social han traslladat la seu fiscal -com La Caixa i el Banc de Sabadell- i això a llarg termini té conseqüències econòmiques. La paradoxa del procés és que comença com una denúncia del centralisme econòmic de Madrid, i amb la marxa de seus socials a Madrid, acaba reforçant aquesta concentració.
Té pàtria, la burgesia?
En general sí, excepte quan la fortuna està en risc.
Quina ha sigut la influència política de La Caixa?
És un fenomen que no existeix noi a la resta d’Espanya ni a Europa. La seva influència econòmica, social i política és altíssima. El seu president no és només molt influent a Catalunya, ho és a Espanya. No és casualitat que moltes empreses canviessin de seu social després que ho fes La Caixa.
A La Caixa no li va agradar el procés?
És evident que no. Qualsevol observador sap que La Caixa estava incòmoda. Arribat el moment, posa per damunt els seus interessos i això marca el camí a la resta.
Què hem de celebrar aquest 1-O?
Ha, ha, d’una banda, que els catalans van poder votar. Però també ha de servir per reflexionar sobre tot el que no es va fer bé. Els líders independentistes van dur la societat a una situació de màxim estrès, sense ser conscients dels perills que implicava. El resultat ha sigut més concentració econòmica a Madrid i pèrdua de prestigi polític de Catalunya a Espanya, i sobretot, pèrdua d’influència.
