La Biblioteca Carles Rahola de Girona acull a partir de la setmana vinent la cinquena edició del cicle de xerrades «Filosofia a l’abast». La primera xerrada la durà a terme dilluns Irene Quintana, amb el títol «El culte al cos: una nova religió?»
Quedo parat de saber que encara hi ha qui estudia filosofia.
Es veu que hi va haver un boom d’aquests estudis amb la sèrie Merlí. Jo ja ho tenia decidit d’abans, eh?
Anem a la xerrada: no va dir el clàssic que mens sana in corpore sano?
He, he, és clar, però amb mesura. A vegades hi ha un excés de culte al cos. Per exemple, portat a l’extrem, pot provocar trastorns en la conducta alimentària. El problema és quan el culte al cos és malaltís.
N’hi ha molt?
Penso que sí, i cada vegada més. Avui mateix he llegit que hi ha noies de menys de vint anys, fins i tot menors, que veuen al TikTok com els seus referents es fan operacions estètiques, i elles també se les volen fer.
Ha crescut, el culte al cos?
N’hi ha hagut sempre, però les xarxes socials han contribuït al seu creixement. Ara bé, també és cert que s’ha visibilitzat més que abans.
De qui és la culpa?
En part, és el mateix sistema capitalista, qui promou el culte al cos. Michel Foucoult va crear el concepte de biopolítica, per explicar que en un principi -a la Grècia clàssica- la vida dels individus no formava part de la política. És en els estats moderns, que la política es comença a preocupar per la vida dels individus. Aleshores sorgeixen les polítiques de salut pública, que faciliten a tothom l’accés a la medicina.
Això és bo, no?
No és que el poder sigui així de bo, és que s’adona que una societat sana és molt més exprimible que una societat malalta. Ho fa amb la idea perversa que una societat alienada és més manipulable, i així ens diuen ja com ens hem de reproduir, com hem de morir, com ens hem d’alimentar, com hem de fer esport... El capitalisme vol que estiguem bé per treballar més i millor
Els governs en general, o altres forces?
Quan parlo del poder no em refereixo a l’estat, és una cosa molt més subtil. No es tracta de fer lleis sinó de convèncer-nos sense que ens n’adonem, a través de la moda, les xarxes socials...
Som menys lliures del que ens pensem, per tant?
Molt menys. És la trampa de dominar-nos sense necessitat de lleis. A «El mito de la belleza», Naomi Wolf sosté que les dones d’avui som menys lliures que les nostres àvies. Elles van lluitar per aconseguir uns drets, però avui potser estem més lligades i no en som conscients, perquè hi estem de forma molt més subtil. La bellesa és una arma política, de control. Som menys lliures i, a sobre, no ho sabem, per tanta costa més de canviar-ho.
Curiosa idea, la de la bellesa com a forma de control.
Naomi Wolf parla de les dones, però es pot fer extensible als homes, tots hi estem sotmesos. El que passa és que les dones van assolir uns drets, així que la bellesa serveix per frenar el progrés material i psicològic que van aconseguir.
Estic per deixar d’anar al gimnàs...
He, he, no es preocupi, j també faig esport. Tots estem sotmesos a aquesta dictadura. La qüestió és ser-ne conscients i no fer-ne un gra massa.
Volem agradar als altres, o a nosaltres mateixos?
Mmmm... és complicat, és una barreja de tot. El problema d’aquest tipus de bellesa és que és objectiva. És a dir, hi ha un ideal concret a què volem arribar. Això ho va agreujar l’arribada de la fotografia, perquè estandarditza l‘ideal. Abans es deia d’una dona que era guapa, potser per la seva veu. O pel seu caràcter. Des que existeix una imatge, ens hi volem assemblar. Aquest és el problema.
Més greu del que es creu?
Al final, com que és una arma política, el culte a la bellesa produeix desigualtats. Per exemple, les persones obeses tripliquen l’atur de les primes. Hi ha el que podríem dir grassofòbia. Però més enllà d’això, ens movem sovint per l’aparença física en molts àmbits, no només el laboral.
