Joaquim Pijoan, de Santa Cristina d’Aro, ha publicat vuit llibres de narrativa i té una extensa obra inèdita. Amb «Retrat del jove Skizo», que ara publica, va ser finalista del premi Josep Pla en 2012. Un llibre autobiogràfic que tanca una trilogia on l’autor es despulla totalment
S’ha de ser molt valent, per fer pública la seva esquizofrènia en els llibres.
No crec que sigui valent. Abans tampoc no es parlava del càncer, se’n deia «un mal lleig». I ara s‘ha normalitzat. Doncs l’esquizofrènia, igual. N’hi ha de molts tipus. Anys enrere, vostè no m’hauria pogut entrevistar.
Tan malament estava?
Em van fer electroxocs, vaig quedar zombi total fins al cap de quatre o cinc anys. Ja en fa quaranta-cinc.
Recorda els electroxocs?
Sí, i tant. Provoquen una pèrdua total de memòria. Els electroxocs tenen molt mala premsa, però en el meu cas van ser oli en un llum.
Li va costar acceptar que estava malalt?
Sí, sobretot els primers cinc anys. Era com un adolescent que va perdut, no sabia ni què fer, ni perquè, ni res. Els psiquiatres em van dir que, si persistia, em recuperaria. Va ser entre els vint i els vint-i-set anys. Primer no sabien què era, em donaven Valium i avall. Fins que em van diagnosticar esquizofrènia i em van ingressar al frenopàtic de Barcelona. Tot i que em tocava anar al de Salt.
I perquè no hi va anar?
Perquè aleshores, el que entrava a Salt, no en sortia. Com que la família podia, em van dur a un psiquiatre privat.
No serà que escriu perquè li ordena una veu a dins del seu cap?
He, he, no, al revés: m’ho va receptar el psiquiatre. Jo li escrivia cartes, i em va recomanar que portés un diari. «No et curarà però t’anirà bé, no m’hauràs de fer tantes visites i estalviaràs temps i calés», em va dir. I ja fa quaranta-un anys que porto aquest diari, que mai s’ha publicat.
El jove Skizo voltava per les discoteques de Platja d’Aro. Vostè lligava, allà?
Jo era molt poc dotat, per lligar. I això que ho intentava (riu). Ara bé, eren els inicis del turisme, i amb una estrangera, una morrejada (sic) era normal. Les noies d’aquí encara anaven al ball acompanyades de la mare.
Era feliç, de jove?
No sé què vol dir, ser feliç. En Pla deia que ser feliç és ser una mica ximple. Jo era inquiet. Era com en Manolito de les tires de Mafalda, aquell nen que somiava a ser una mena de Rockefeller. Fins i tot el meu pare tenia un supermercat.
I vostè què somiava?
Guanyar calés, també.
Com era al col·legi?
Era aquell nen que ho fa tot tan bé, que els altres li tenen una mica de mania. Després, jugant a futbol al pati, em fotien cada escombrada... (riu).
A la religió hi va arribar d’adult.
Jo sentia veus, com tots els esquizofrènics, però em va semblar que una era diferent i m’empenyia a entrar a les esglésies de Barcelona. Aleshores estaven obertes (riu). Allà un dia escoltava l’orgue, l’altre el rosari... Anava totalment desorientat, però uns estímuls a dins meu, m’hi portaven. Més endavant, en el meu segon deliri fort, vaig passar un mes al monestir de Solius, per consell del psiquiatre, creia que havia d’anar a un lloc tranquil.
Va ser un bon consell?
Allà em vaig començar a interessar per la pràctica religiosa. I per la Bíblia.
Què li diu la Bíblia?
Literàriament és un gran llibre, a l’altura de Cervantes o Shakespeare, però elevat a una potència superior. A més, conté una espiritualitat que permet que cadascú hi trobi una resposta diferent.
Ajuda, una estada en un monestir?
A mi em va ajudar, em va anar molt bé. Abans, sortint dels electroxocs, vaig passar dos mesos a Romanyà de la Selva, una mica aïllat, semblava el protagonista de La muntanya màgica. Sovint sopava al mateix menjador que la Rodoreda. No em vaig atrevir mai a dir-li ni una paraula. La veritat és que ni tan sols l’havia llegit, jo llavors era més de Gaziel i Pla.
Què espera del futur, Pijoan?
A la meva edat, del futur només puc esperar que, quan toqui, em portin flors de colors bonics (riu). Quan passes dels setanta, has de saber que el futur que et queda és molt incert i molt curt.
