Entrevista | Moisès Sala Director de gòspel

«Sentir melodies d’abans de la guerra, els manté vius»

"Estava gravant amb el mòbil en una zona on es veu que estava prohibit fer-ho, i em van detenir"

Moisès Sala, dirigint un cor

Moisès Sala, dirigint un cor / ddg

Albert Soler

Albert Soler

Moisès Sala, pianista, compositor i director de The Gospel Viu Choir, va formar part fa uns dies de l’expedició humanitària organitzada per Lucía Caram a Ucraïna. Sala és també el director de la formació gironina Heaven on Earth Gospel Choir

Què se li ha perdut a Ucraïna, a un cantant de gòspel?

Sobretot, ajudar. El gòspel no deixa de ser una manifestació d’alegria. A través de Gòspel sense Fronteres ja fa anys que intentem portar arreu l’alegria de viure i de compartir. Aquesta vegada vam tenir l’oportunitat d’acompanyar la Lucía en el primer comboi que entrava al país, els altres es quedaven a la frontera.

Ha vist la guerra de prop, o li quedava lluny?

Vaig veure de prop un tros de guerra. Vam arribar fins a Kiev, hi vam estar una setmana i dos dies hi va haver alarma, que avui en dia és una aplicació que pots baixar al móbil. Feia dos mesos que Kiev no patia atacs, però quan es va anunciar l’enviament de tancs Leopard, Putin va tornar a amenaçar tot el país. Un míssil va caure a cinc minuts d’on estàvem, tot va retrunyir. Realment, vam tenir por. No paràvem de pujar i baixar de l’hotel al refugi.

Com viu la guerra, la gent?

Vaig veure gent molt trista, espantada i apagada, sense somriure. Al mínim soroll, tots arrenquen a córrer. El fred també hi ajuda, no és el mateix el fred que fa quan nosaltres anem a esquiar, que la mateix fred en situació de guerra. Tenen talls de llum constants, i això augmenta el fred, a les cinc de la tarda ja és fosc. Hi ha gent que mor de fred. De fet, els vam portar generadors de corrent. Nosaltres hem tingut la sort de viure allò durant una sola setmana, ells fa un any que estan així.

Hi ha temps per a la música en una situació com aquesta? 

Jo intentava cantar sempre que podia. Un dia, abans de l’alarma aèria, vaig tenir ocasió de veure un parell de músics de carrer, col·legues de professió. Vaig escoltar-los una estona, vaig xerrar amb ells, els vaig preguntar com estaven... Em van dir que el que els manté vius és la música, sentir les melodies de quan no hi havia guerra. Cantar els mantenia vius, i la gent que passava per allà, almenys durant uns segons sentia alguna cosa agradable i no el soroll de les bombes.

Una experiència bonica, per haver anat a un país en guerra.

Aquesta sí, però un altre dia em van detenir.

No foti, Moisès.

Doncs sí. Va ser el dia aquell que van bombardejar Kíev. Estava gravant amb el mòbil en una zona on es veu que estava prohibit fer-ho, jo no ho sabia. Nevava, i em feia gràcia gravar-ho. De cop van aparèixer dos vehicles, i en van baixar un piló de soldats ucraïnesos. No pensava que venien a per mi, però em van envoltar apuntant-me amb les metralladores.

Ni tal sols va ser la policia?

La policia allà a penes es veu, eren soldats. Tota la ciutat està plena de check points, de controls de l’exèrcit. Era una zona de moltes ambaixades, per alguna càmera de carrer devien veure un tio que filmava edificis que no havia de filmar. Devien relacionar l’alarma d’atac aeri que estava sonant, amb la meva gravació. Segons vaig saber més tard, es veu que amb la geolocalització, hi ha espies que dirigeixen les bombes cap on volen.

Van trigar gaire a comprovar que no era el cas? 

Em van arrambar contra la paret amb els braços enlaire, em van agafar tot el que duia i em van introduir en un dels vehicles. Hi vaig estar més de tres hores, mentre revisaven tot el que duia al mòbil, amb quatre soldats apuntant-me. El pitjor va ser que mentre érem allà, va caure la bomba que li he explicat abans. En aquell moment sí que vaig tenir por. Vaig pensar: com la bomba hagi caigut casualment en algun lloc que jo estava gravant, a veure com els convenço que jo no hi tinc res a veure. Van ser moments de tensió.

Ja té una mica de pinta de rus, vostè.

Per sort tot va acabar bé, van adonar-se que jo no era cap espia i em van deixar anar.

Què s’ha endut d’Ucraïna?

És important que la gent sàpiga que ara mateix, la guerra no es viu només al front. Els hospitals estan plens de nois ferits i mutilats, nois que mai més podran gaudir de la seva joventut.