«El negoci farmacèutic segurament és ètic, però no sempre és moral»

Marga Nadal, biòloga i directora de l’IDIBGI (Institut d’Investigació Biomèdica de Girona) debuta en la literatura amb «Vides regalades», la història de dues dones de classe social diferent, basada en la seva àvia, que presentarà a Sant Celoni el 3 de març i a L’Escala, l’endemà

Encara hi ha vides regalades?

Per sort, menys que abans. Quan la dona s’incorpora al món laboral, adquireix certa independència.

Un parell de generacions abans hauria pogut vostè ser biòloga i directora d’un institut biomèdic?

Ni de broma. Aleshores a la dona li venia marcat un camí del qual no podia sortir-se’n. Hi ha algunes excepcions, com Marie Curie, però la majoria de dones que tenien ambicions, ho tenien impossible.

Avui encara han de renunciar a coses, una dona, per accedir a càrrecs importants?

No, simplement has de tenir ganes de fer-ho i estar convençuda que pot.

Hi ha dones victimistes?

No m’agrada gaire la paraula «victimisme». Ara bé, i m’és igual si el que dic és impopular: hi ha dones que no arriben on volen, perquè no fan els passos que han de fer. No s’hi posen. Per por, o perquè tenen fills i creuen que seran males mares. Hi ha moltes dones que han fet carrera essent mares, i als nens d’avui els agrada que la seva mare faci coses. 

Vostè ha viscut més dificultats, pel fet de ser dona? 

Potser he tingut menys oportunitats, però més dificultats, no ho crec. Tot i que és cert que la investigació és encara un món molt masculinitzat.

Encara hi ha vocacions frustrades? 

Crec que sí, encara n’hi ha. Influeix molt l’entorn on creixes, no només la família, tot l’entorn social. És diferent criar-se a l’Eixample de Barcelona que a la Mina.

És el seu cas?

Ui no, jo estic totalment realitzada, faig el que m’agrada.

Classes socials sí que deu haver-n’hi.

Sí, però potser la gent de classe social alta ho dissimula més que abans. Queda gent ostentosa, però poca. Imagino que, més que per pudor, per Hisenda (riu). 

En què s’assemblen la biologia i la literatura? 

En les ganes de descobrir, de fer recerca. Per escriure aquesta novel·la vaig anar als arxius, i quan descobria alguna cosa, era fantàstic. La ciència és també una mica així.

A mi, en canvi, llegir -en concret «L’imperi del dolor»- m’ha servit per desconfiar de les farmacèutiques.

He, he, també l’he llegit. A les farmacèutiques, les necessitem. És una investigació molt cara, per cada medicament desenvolupat, n’han quedat deu pel camí. També és cert que després recuperen la inversió amb molt d’escreix. El seu model de negoci probablement és ètic, però no sempre és moral.

Es mira la vida amb microscopi?

M’agraden molt els detalls... aixecant el cap de tant en tant.

En aquest país estan pitjor tractats els escriptors o els científics?

Ostres (riu)! La ciència té encara algun recurs, encara que siguin molt pocs. Jo no sóc del món literari, però ser escriptor és com ser músic, que pots ser molt bo i no tenir ni un euro. Un científic, encara que sigui mediocre, pot trobar un lloc o altre on treballar. No hi ha gaires oportunitats, pels científics, però els artistes ho tenen pitjor. Si ets científic i fas un descobriment, ningú te’l negarà, perquè és una evidència. Però l’art és qüestió de gustos, i cadascú té els seus, encara que puguem saber si un llibre està ben mal escrit.

Subscriu-te per seguir llegint