«No m’ofèn que em diguin negra, és com em sento jo»

De tots és sabut que Salt és una població en què es poden trobar tots els colors i quasi totes les nacionalitats. Tant és així, que s’hi pot trobar també un bar-restaurant de nom La Gallega, amb una propietària més africana que gallega. I tot, amb el Ramadà acabat de començar

No sabia que hi havia gallegues tan morenes.

De gallega en tinc molt poc. Les mans sí, les mans les puc arribar a tenir gallegues o de qualsevol lloc.

Té mans cosmopolites?

Tinc mans que cuinen pop, orella, lacon... Ben gallegues, ja ho veu.

I la resta del cos, d’on és?

Sóc d’origen gambià, però vaig néixer a Múrcia. Els meus pares van venir a Catalunya quan jo tenia dos anys, porto quasi tota la vida al barri de Can Gibert, a Girona. I tinc aquest negoci a Salt des de fa set anys.

Com hi va venir a caure. 

Sempre he estat vinculada al món de l’hostaleria. Va resultar que es traspassava aquest local i vaig creure que era una bona oportunitat.

Ha estat a l’Àfrica?

Una vegada, quan tenia catorze anys.

I?

Crec que per això m’agrada tant fer arròs, crec que té a veure amb el fet que vaig notar el meu origen.

Hi té família?

Hi tinc el meu pare, que em va abandonar quan jo tenia dotze anys. Tot i així vaig anar a visitar-lo.

A l'Àfrica hi tinc el meu pare, que em va abandonar quan jo tenia dotze anys

O sigui que el va perdonar. 

Aleshores sí, avui en dia no.

El procés habitual és al revés.

A l’adolescència, quan tothom és rebel, vaig voler marxar amb el meu pare. Però quan vaig ser allà, vaig voler tornar de seguida aquí, amb la meva mare.

No li devia ser fàcil acceptar que la filla treballés darrere d’una barra.

Ho va acceptar molt fàcilment, és una dona molt adaptada a aquest país. Una altra cosa va ser la meva parella aleshores, el pare de la meva filla, que era un noi nascut a l’Àfrica i no entenia que una dona plegués de treballar a la una de la nit. Vam deixar la relació per això. Però és que l’hostaleria és així, et toca pringar hores.

Es considera amb arrels africanes, encara?

Realment, sí, un no oblida els orígens. Em sento molt d’aquí, però tinc arrels africanes, m’agradaria un dia tenir casa allà... tenint-la també aquí.

I a Galícia, hi ha estat?

També una vegada, quan feia quatre anys que tenia el restaurant. Hi vaig anar expressament a tastar el menjar d’allà i a aprendre a cuinar-lo bé.

No és dona que improvisi, oi? 

Si pots preparar-te, ho has de fer. Si t’agrada el que fas, no costa gaire.

No ha pensat a fer menjar africà?

M’agrada molt tot el menjar mediterrani, faig també paella. De fet, el que més fama té al restaurant és l’arròs. La veritat és que em surt molt bé. Ara vull començar a fer arròs a l’estil africà, en vaig fer un dia i va triomfar, no només entre gent africana, sinó també entre la d’aquí, la del meu país.

Ha viscut episodis de racisme?

En trenta-tres anys de vida no he patit mai racisme. Sí que he vist coses que et fan dubtar.

Per exemple?

A vegades noto que algú mira estranyat quan veu que a la cuina hi ha una negrita. I encara es mostren més estranyats quan em senten parlar. «Cony, aquesta noia parla català i castellà millor que jo», pensen.

La gent es sorprèn que parli tan bé català i castellà?

Sí, i fa molta ràbia (riallada). Perquè dius, coi, jo somio com tu, en castellà. O en català, depèn del somni. De sobte veig que em prenen per dominicana o hondurenya.

Abans ha dit «negrita», i no negra.

Jo sempre dic «negra», no m’agrada que em diguin «negrita».

S’ofèn si algú altre li diu que és negra?

No, al contrari, és com em sento jo, jo sóc negra, i les meves amigues em diuen negra, carinyosament. És clar, també depèn de la forma de dir-ho. Però negrita mai, sembla que estiguem parlant d’un ninotet.

Què tal és ser empresària Catalunya?

És dur, has de tenir els pantalons molt ben posats.