«Les parets de Via Laietana encara estan tacades de sang»

Els ha costat, a aquestes dones, parlar de les tortures que van rebre? 

A algunes més i a d’altres, menys. El que m’he trobat és que sovint em diuen «a mi no m’han torturat», és com una pantalla que posen. És després, quan els vaig fent preguntes, que s’adonen que sí, que van ser-ho.

Consideren que el que van rebre no arriba a tortura?

N’hi ha que pensen que el que els van fer a elles no és res comparat amb el que van fer a altra gent.

Suposo que, a tot el món, la tortura és un mecanisme de pressió dels estats

N’ha trobat alguna que es negués a parlar-ne?

N’hi va haver una que, quan ja ho tenia tot preparat, em va dir que no es veia amb cor de sortir al llibre. No passa res, li vaig agrair que hagués parlat amb mi. 

És que existeix algun cos policial que no torturi? 

Suposo que, a tot el món, la tortura és un mecanisme de pressió dels estats. Jo parlo de Via Laietana. És evident que hi ha casos de tortures dels Mossos, de la Policia Nacional, de la Guàrdia Civil. Ha passat de la policia franquista a la policia democràtica. Una de les entrevistades explica que en l‘any 1941, mentre la torturaven, hi havia policies joves que observaven. Feien d’aprenents de torturador. 

Hi ha hagut casos de dones que se'ls ha torturat el fill davant seu

Hi havia diferència entre homes i dones, o la tortura va assolir la tan desitjada igualtat?

Quan una dona entra a la presó, si no té la regla, li baixa la regla. I si la té, li desapareix. Si li venia la regla, tenia problemes per aconseguir una compresa, a més, la volien bruta, perquè es tractava de denigrar-la. Quan anava al lavabo, l‘acompanyava un policia i ho havia de fer amb la porta oberta, mentre als homes els deixaven tancar la porta. A les dones les insultaven de manera paternalista. O els apaguen cigarretes als pits i al sexe. Rebien cops al baix ventre, alguna no ha pogut tenir fills. Hi ha hagut avortaments. O algun cas de torturar-li el fill davant seu.

Alguna es va emocionar en explicar-li el que havia passat?

Totes. Una em va explicar que a vegades, a la nit, somia que truquen a la porta i vénen a buscar-la.

Què la va dur a interessar-se per la història d’aquesta comissaria?

Sóc valenciana, però vaig veure el programa FAQS, on Carles Castellanos i Blanca Serra explicaven que els havien torturat a Via Laietana. Molt i molt. Aleshores vaig voler saber què havia passat en aquella comissaria. Jo ja sabia que a Xile i Argentina passava això, però no sabia que també als Països Catalans. Vaig fer unes trucades i em van informar que es sabia de molts casos d’homes, però de molt pocs de dones. No podia saber, jo sabia que hi havia hagut dones torturades.

Totes aquestes dones em representen i ens representen

Quin va ser el següent pas?

Vaig contactar amb la Comissió de la Dignitat, perquè em donessin un llistat. Sé que l’estat castiga la dissidència i la diferència, així que vaig buscar també dones gitanes i migrants. D’alguna manera, totes aquestes dones em representen i ens representen.

La comissaria continua allà.

És una vergonya. És una vergonya per als catalans i per a tot l’estat. Ve a ser com una ciutadella de l’estat a Catalunya. Com a edifici, ni tan sols està en condicions, però ells ho reivindiquen. La policia té molt de poder. Les parets encara estan tacades de sang. 

No foti.

M’ho han dit testimonis. A en Bolaños, el ministre de la Presidència i de la memòria històrica, en un acte li vaig preguntar per què les parets de Via Laietana estan tacades de sang.

Hi ha casos de 2019, i el que no vull és que d’aquí a vint anys algú faci un llibre sobre el que hi està passant ara

I què li va respondre?

Que això ho havia de dir un jutge. Jo vaig replicar que era un cas d’humanitat. Em va tocar el braç i va dir «no me vengas con esas». I va marxar.

Què s’hauria de fer amb la comissaria aquesta?

S’hauria de convertir en un centre de memòria contra la tortura. Perquè hi ha casos de 2019 i el que no vull és que d’aquí a vint anys algú faci un llibre sobre el que hi està passant ara.