«Accepta’t a tu mateix i a partir d’aquí comença a treballar»

Josep Maria Fericgla, llicenciat en Geografia i Història i Doctor en Antropologia cultural per la Universitat de Barcelona (UB), és especialista en estats alterats de consciència, planteja una reflexió: la necessitat de recuperar els ritus iniciàtics, la comunitat i la necessitat de no fer res. Les seves opinions sobre la professió mèdica són polèmiques i discutibles. Però la seva aportació al debat és digna de ser escoltada.

Vostè insisteix molt en la idea de comunitat. El pensador coreà Byung Chul Han reclama la recuperació dels rituals, compartir temps junts al voltant de la foguera...

És així. Ens fa falta, com l’aire que respirem, recuperar comunitats. No parlo de vincles com estrènyer el like sinó de comunitats de veritat.

Això, portat a la salut mental, es relaciona amb la cerca interior i la comunitat...

L’autèntica pandèmia no són els virus sinó la depressió. I no s’arregla amb fàrmacs. Té un pare i una mare: la solitud i la pressió social.

Dir que no a tota farmacologia no és arriscat?

És que els efectes secundaris dels antidepressius són tan bèsties...

Però hi ha depressions greus...

Jo no soc ningú per a dir que sí o que no a la medicació, però a aquestes persones les convido que pugin al campus que dirigeixo a Can Benet i que estiguin en la naturalesa.

L’autèntica pandèmia no són els virus sinó la depressió. I no s’arregla amb fàrmacs. Té un pare i una mare: la solitud i la pressió social

Vostè és molt crític amb els llibres d’autoajuda...

Tot això de «canvia, transforma» és una pallassada. No hi ha res a canviar. L’únic canvi real és acceptar-se a si mateix. I no en un sentit d’autocomplaença ni narcisisme. És molt difícil acceptar-se a si mateix.

A vegades costa tota una vida acceptar-se...

Exacte. Un amic em va dir recentment: ara he entès el que em deies amb això d’acceptar-se; no és canviar d’actitud, sinó acceptar-se quan estàs de bon humor i de mal humor, eufòric i depressiu... acceptar-se a un mateix amb les reaccions que siguin, sense voler-les canviar, perquè llavors ho estem tapant.

La literatura psicològica del «transforma’t» pot generar més ansietat...

Accepta’t a tu mateix i a partir d’aquí comença a treballar, perquè no és fàcil.

Fins que no ens fotem una hòstia a la vida, no comencem la tasca introspectiva?

No és que faci falta una hòstia. Fa falta que es trenqui d’alguna manera l’estructura cognitiva dels valors infectes que tenim, de produir, consumir, demostrar el que tinc... En passar per una experiència d’expansió la consciència, es descobreix la realitat darrere de la realitat.

Tot això de «canvia, transforma» és una pallassada. No hi ha res a canviar. L’únic canvi real és acceptar-se a si mateix

Com veu el futur, cap a on anem?

Cap al desastre. La imatge que tinc de la humanitat és un grup de cavalls galopant., cap a l’abisme sense que ningú els pugui parar. Ni ells volen parar. Estem al final d’una era, i els finals d’era són així, violents, desordenats, sense espiritualitat, ni disciplina ni límits clars en res, ni en el sexe.

Què vindrà després?

Sospito que una altra època d’esclavitud dura. No amb cadenes sinó amb pantalles, amb intel·ligència artificial. Ho dic amb pànic i tristesa perquè tinc fills. Això conviurà amb petits nuclis de gent que està conreant llavors, gent que s’aparta d’això, que no passa el dia mirant TikTok.

Per a entrar en contacte amb la dimensió espiritual i amb la consciència que vostè reivindica, què cal fer?

Cal deixar de fer. Una opció seria anar-se’n a viure a la selva. Una altra, estar menys ocupats. Tenim pànic a estar desocupats. Estar en contacte amb un mateix implica estar en silenci. No fer res. Però no es tracta de no fer res mirant la televisió. Si el 10% de la gent, aquí a Occident, fos capaç d’estar mitja hora al dia asseguda sense fer res, canviàvem la Humanitat.

Sense fer res, ni meditant...

No, sense fer res. Badant, com diem en català. Als Estats Units, a la Universitat de Colorado [va ser a Virgina i Harvard, el 2014] van estudiar quant temps els estudiants de psicologia podien estar sense fer res. Si s’atabalaven, pitjaven un botó, rebien una descàrrega elèctrica i podien aixecar-se o posar-se música. El 75% van preferir la descàrrega [van ser dos terços, que van preferir la descàrrega -lleu- sense més]. Ni quinze minuts poden estar quiets! La solució passa per estar quiets, una estoneta cada dia. I les coses es fan amb més calma. Hem d’aprendre a no estar tot el dia ocupats o preocupats. El dèficit d’atenció dels nens és per això, perquè ningú els para esment real. Els nens petits necessiten l’atenció dels pares, perquè el dèficit d’atenció per part dels adults genera el mateix que el dèficit de menjar o aigua.