«Els cabells blancs mal posats et claven una bufetada d'anys»

Vostè és de...

Caraman, un poble a prop de Tolosa. D’allà és també la meva dona, la Sylvie, la seva família tenia la farmàcia i la meva, la perruqueria. Vam ser xicots amb 17 anys, després ens vam perdre de vista. Amb 50 anys ens vam retrobar i ens vam tornar a enamorar.

Qui va seguir qui?

Ella va venir a viure a Barcelona amb mi dues setmanes després del retrobament. Va ser un risc, però hi ha coses en la vida que no pots explicar.

El seu pare era perruquer, la seva mare també. Vostè volia ser-ho?

No, però no volia anar a la universitat i el meu pare, que a més de perruquer era militar, em va donar dues opcions: o estudiava perruqueria o me n’anava a l’escola militar. Vaig escollir de mala gana i me’n vaig anar a París.

Què va passar a París?

Em vaig topar amb bones persones que em van permetre col·laborar amb grans marques i desfilades de moda. Vaig treballar entre bastidors de Jean Paul Gaultier, de Thierry Mugler... I vaig col·laborar amb grans fotògrafs, com Peter Limberg. També vaig viure un temps a Nova York.

Després va volar pel seu compte?

Abans hi va haver les vacances a Eivissa, amb 20 anys. M’instal·lava a la guingueta de Sa Trinxa, a ses Salines, en banyador, amb els peus a la sorra i una tisora a la mà. No demanava diners, em donaven el que consideraven. A vegades eren entrades per a una discoteca. Quina meravella d’anys!

De la meravella de vida, va passar a l’estabilitat?

Amb 25 anys vaig obrir el meu primer saló a Burdeus. Després, el segon a Tolosa, i llavors es va anunciar Barcelona com a ciutat olímpica per a 1992 i vaig pensar que no hi podia faltar una perruqueria francesa.

Barcelona el va acollir bé?

Hi vaig arribar de puntetes i sense parlar espanyol. Era una nova ciutat, un nou país, tot i que els catalans s’assemblen bastant als francesos. Han passat més de 30 anys i Barcelona és casa, malgrat que la ciutat d’avui dista molt d’aquella, es van acabar la creativitat i el charme. Potser hi ha hagut una mala gestió cultural i política, el turisme no és de qualitat.

Ha pentinat les reines europees. Els va posar la corona?

Això ho fan en privat. Em van trucar per al casament de la infanta Cristina i em vaig instal·lar a l’Hotel Arts per pentinar totes les reines, princeses i dones de mandataris, però jo tracto igual totes les clientes. Ara que ho diu, m’hauria encantat posar-los la corona.

Fa poc va pentinar un cap estel·lar, el de Tim Burton.

Vaig pentinar-lo a l’Hotel Mandarin, un paio simpàtic. També Carla Bruni és una clienta fidel. Cal tenir una bona relació públiques, i jo tinc la millor.

Color o tall, què tria?

Sempre tall, i ha d’anar en sintonia amb la imatge global de la persona, de cap a peus passant per la ment. El pentinat és una manera de comportar-se, de moure’s, i un bon tall ho és quan la senyora sap pentinar-se.

Quan gaudeix realment?

Quan em donen via lliure. Intento saber els seus costums perquè he d’adaptar-me a la seva forma de vida, a la seva manera de parlar, de vestir, a la seva feina, si passa hores pentinant-se o si no té temps.. Proposo molts canvis i si m’escullen és perquè el meu punt fort és l’honestedat.

Els cabells blancs estan de moda, una cosa que era impensable abans del confinament la pandèmia de covid.

Era inconcebible. Carolina de Mònaco és molt responsable d’aquest canvi, els va convertir en moda. Però els cabells blancs mal posats i sense gràcia et claven una bufetada d’anys, sembles un vell. El carmí vermell hi ajuda, els cabells blancs són exigents.

Carolina Herrera defensa la cabellera llarga a partir dels 50 anys.

Cada edat requereix les seves coses i a partir dels 40 cal reflexionar sobre un mateix. En aquesta edat és millor una mitja melena, una mica escalada i amb un serrell insinuat. També depèn de la caiguda dels cabells.

Això què significa?

A França els cabells és més fi, per això hi ha tant cabells curts. La dona catalana té cabells de qualitat, la caiguda és bona i es pot permetre cabelleres més o menys llargues. Tractar els cabells africans és com fer una escultura, i amb els cabells xinesos cal anar amb molt de compte.

Com d’important pot arribar a ser un pentinat?

Una dona em va donar via lliure. Un mes més tard la vaig trobar i em va dir: «m’ha canviat vostè tant que em vaig divorciar». Vaig donar-li seguretat en si mateixa. Per això quan em jubili ho faré amb unes tisores a la mà, sempre hi ha un cap per cuidar.

Via: El Periódico