«Gràcies al futbol Vinicius ha exposat un tema cabdal: el racisme»

Nuno Coelho, coordinador d’Agents de Pastoral Negra al Brasil, secretari executiu de la Comissió de Justícia i Pau de la Conferència Nacional de Bisbes del Brasil i assessor nacional per a la Promoció de la Igualtat Racial en el govern del seu país, va ser ahir a la Coordinadora d’ONGs solidàries de Girona, on va parlar de com combatre el racisme. Com a activista ha treballat a Amèrica Llatina, Àfrica i Europa. A més a més, és periodista, és secretari parlamentari de la Cambra Federal i estudiant de Gestió Pública en la Universitat de Sant Amaro.

Essent brasiler, li deu agradar futbol.

No gaire. No hi ha tanta afició ara, al Brasil, com quan teníem bons jugadors. Només durant la Copa del Món, llavors hi ha una febre que s’encomana. Necessitem que surtin nous jugadors.

El futbol serveix al seu país per ocultar necessitats socials?

El futbol és precisament un espai important per a donar a conèixer aquestes qüestions socials. Per exemple, gràcies al futbol Vinicius Jr. ha exposat un tema cabdal al Brasil, que és el racisme, com afrontar les causes del racisme i com combatre’l. El futbol és una bona eina, per això.

Les persones que actuen amb racisme no pregunten si ets pobre o ric, primer practiquen el racisme i després miren de saber amb qui l’han practicat

Vinicius Jr. és milionari. Pot saber què és el racisme?

El racisme no és un tema només econòmic, és social. I és també un tema polític i cultural, perquè depèn dels recursos que es destinin a lluitar-hi. Les persones que actuen amb racisme no pregunten si ets pobre o ric, primer practiquen el racisme i després miren de saber amb qui l’han practicat. El racisme està en la base, en l’estructura d’un país, perquè les persones no neixen racistes, s’hi tornen.

Un milionari pot patir racisme?

És clar que sí. Una altra cosa és que després, per la repercussió mediàtica, arribin les disculpes, demanar perdó, el jo no volia fer-ho... Però abans de res, ja ho han fet. Aquest és el mal.

Com va anar en aquest sentit la presidència de Bolsonaro?

Va ser terrible. Amb en Bolsonaro es va fer servir l’estructura del poder per ampliar el racisme. En Bolsonaro va ser un president totalment racista, que es va servir del sistema governamental per a practicar el racisme, sostenir-lo i fins i tot impulsar-lo en la societat. L’estructura de l’estat s’hauria d’utilitzar per denunciar el racisme i combatre’l, duent a terme polítiques d’integració, polítiques que garanteixin la igualtat. En canvi, el govern de Bolsonaro va crear l’apartheid social al Brasil, fins i tot entre negres pobres i negres rics, com si fóssim de classes diferents.

En Bolsonaro va ser un president totalment racista, que es va servir del sistema governamental per a practicar el racisme, sostenir-lo i fins i tot impulsar-lo en la societat

Les polítiques de Trump poden donar impuls al racisme?

En aquest segon mandat, en Trump globalitzarà el racisme. Donarà un nou impuls a la xenofòbia, perquè no és només una qüestió d’identitat i nacionalista, sinó de color. Ara que s’està produint un creixement del feixisme i de l’extrema dreta, s’està preparant també un impuls del racisme estructural. És aquest racisme que impregna tot el sistema de govern, i que es basa en tractar malament la gent d’altres races, en no tenir cura dels seus barris, en no invertir... tot això anirà a pitjor en tot el món, amb el govern de Trump.

Encara sort que els negres són majoria, al seu país.

Segons el darrer cens demogràfic, hi ha hagut un gran increment de negres i mulatos. Als carrers hi ha un crit fort que reivindica que la democràcia racial del Brasil és un mite, perquè no hi ha polítiques específiques per a tractar de forma igual els desiguals. Molta gent pensa que el Brasil, la constitució protegeix tothom: no és veritat. 

Per quin motiu no és així?

La constitució és per a tothom, però quan es miren les poblacions, es perceben diferències. I hi ha diferències històriques profundes que, si no són tractades a partir d’una reparació de l’estat, mai arribarem a la tan somiada igualtat. El Brasil ven a l’exterior una cosa que a l’interior no és real.

En aquest segon mandat, en Trump globalitzarà el racisme

Deixant el racisme a banda, el Brasil és pràcticament el bressol de la Teologia de l’Alliberament. És aquest, el cristianisme que necessiten els països pobres?

La Teologia de l’Alliberament va suposar un moviment molt fort. Va canviar la història, en especial la dels menys afavorits, que justament buscaven en l’Església un crit de llibertat, un espai de presència. Buscaven en l’Església l’alè d’una mare. Però avui hi ha un nou cicle, perquè al Brasil la Teologia de l’Alliberament va ser esporgada les autoritats eclesiàstiques van afavorir aquesta marginació, amb el suport de les polítiques de dretes. No era ni tan sols extrema dreta, en aquell moment no existia, avui sí. Llavors vivíem en un ambient neoliberal sustentat per la dreta. I l’Església l’abraçava per a esporgar la Teologia de l’Alliberament.

Ho van aconseguir?

Encara queden petits grups que estan impulsats per la història de la Teologia de l’Alliberament, com ara moviments d’indígenes, de dones, de negres... Resisteixen bravament.

Al Brasil la Teologia de l’Alliberament va ser esporgada les autoritats eclesiàstiques van afavorir aquesta marginació, amb el suport de les polítiques de dretes

Potser perquè l’actual Papa és més comprensiu amb aquest moviment que Joan Pau II.

Francesc és un exemple de Teologia de l’Alliberament, ell la viu plenament. Però és un Papa de transició.

Quan un veu les faveles brasileres, amb la seva misèria endèmica, no pot deixar de preguntar-se si Déu arriba fins allà.

És clar que sí. 

Com el noten, aquella pobra gent?

No hi ha un sol Déu, n’hi ha diversos. Hi ha el Déu dels pobres, per això, malgrat la seva pobresa, no perden l’esperança. Malgrat la seva pobresa, no perden la fe. Converteixen la pobresa en un impuls de vitalitat social, política, ideològica... Crec que existeix un Déu alliberador que busca una manera de realitzar les utopies d’aquesta gent. Ara bé, una cosa és parlar de pobresa i una altra és parlar de misèria. 

Fins i tot entre els pobres es poden fer distincions?

Els miserables no tenen res, els mirem i ens preguntem: on és el Déu dels desclassats? Però si els observem, veiem que d’una manera o una altra, també ells tenen Déu. Hi ha un Déu que els guarda, que els protegeix, que els sustenta. Hi ha gent que no té res, però encara tenen il·lusió.

Els miserables no tenen res, els mirem i ens preguntem: on és el Déu dels desclassats? Però si els observem, veiem que d’una manera o una altra, també ells tenen Déu

A Europa les esglésies estan gairebé buides, al contrari que al Brasil i altres països pobres.

Em sembla que a Europa falta una Església viva, una Església que dialogui amb la realitat actual , i especialment amb la joventut. Això, el primer.

I després?

Em penso que a Europa hi ha la creença que les persones ja ho tenen tot i per tant ja no necessiten la idea de Déu, ni tan sols per saber que Déu els ha donat tot el que tenen. Si tenen salut i una vida amb abundància, una bona economia, un bon habitatge. Com que no els falta res, són autosuficients. Això és una mica culpa del capitalisme, hi ha un capitalisme salvatge, la globalització que s’ha donat sobretot en aquest segle, ha inculcat en algunes persones la idea que el seu Déu és el seu capital, com més diners millor i Déu és només pels utòpics, pels socialistes i pels pobres, i ja està. 

Subscriu-te per seguir llegint