"Quan hi ha un suïcidi, el sistema sanitari ha fallat, calen més recursos per salvar vides"

El pare d’Aroha Cortés es va suïcidar quan ella tenia 13 anys. Ara, amb 38 anys, és psicòloga del SIE Alt Empordà, especialista en suïcidi, trauma, violència i acompanyament en el dol. Cursa el màster en Criminologia Forense i Criminal a la UB. Fa set anys que viu a Figueres i és psicòloga voluntària a l’associació Tramuntana Després del Suïcidi.   

Com afecta el tabú del suïcidi a la seva visibilitat i abordatge?

Encara és un tabú, tot i que menys que abans, però queda molta feina per fer. La salut mental ha estat tradicionalment apartada de la vida social, com si fos un estigma. No obstant això, la pandèmia ha causat un gran dany en la vida de les persones i ha posat el focus en la salut mental, fent que es parli més del suïcidi. Tot i això, el camí és llarg; no només cal abordar la prevenció, que ja és un tema sobre la taula, sinó també reflexionar sobre què passa quan el suïcidi ja s’ha produït. Quin impacte té no només sobre la família, sinó també sobre l’entorn d’aquesta persona: amistats, companys de feina, els supervivents. La salut mental és més complexa que les lesions físiques; mentre que recuperar-se d’una fractura és més senzill, els problemes de salut mental poden ser constants i amb pocs recursos disponibles. Crec que la salut mental està molt poc cuidada dins el nostre sistema. Això es reflecteix en les alarmants xifres de suïcidi durant la pandèmia, que són un reflex de la falta d’atenció a aquest tema, unes xifres que encara continuen sent silenciades. Si hi ha un suïcidi, de qui és el fracàs, de la Xarxa de Salut Mental.

Com arriba a l’associació Tramuntana Després del Suïcidi?

Des de fa un any estic acompanyant les persones supervivents de suïcidi que estan transitant un procés de dol després de la pèrdua de l’ésser estimat i arriben a l’associació. Considerem supervivent a tota persona propera a algú que ha perdut la vida per suïcidi. Això inclou qualsevol persona que conegui un cas proper i que hagi experimentat un impacte en la seva pròpia vida. Ens centrem en l’atenció i l’acompanyament al supervivent davant del cúmul de les emocions que apareixen durant aquest dol, com poden ser la culpa, la tristesa, la ira, la vergonya i l’ambivalència que es pugui donar. Treballo sovint amb el model de Mònica Cunill, experta en dol, que descriu aquesta espiral emocional. Comencem amb un dolor profund que arrenca l’ànima, i el procés implica transitar aquest dol. No és lineal ni estàtic; el temps, per si sol, no ho soluciona. Parlar és guaridor; compartir experiències en grup és molt beneficiós, ja que parlem el mateix codi emocional. Quan veus algú que ha passat pel mateix i ha avançat, t’adones que tu també pots arribar-hi. L’important és poder obrir-se i mobilitzar aquest malestar i dolor. La meva experiència personal com a supervivent em permet parlar el mateix llenguatge de manera que se senten més entesos i comprensibles. Un psicòleg que no hagi passat per aquesta experiència pot ajudar, però la mirada d’algú amb vivències similars és diferent. He resignificat tot el que vaig viure per ajudar altres persones. El meu dolor, que ja està curat, ara serveix per acompanyar aquells que estan passant per situacions similars.

Hi ha alguna cosa específica que l’hagi ajudat a afrontar aquesta experiència?

En el meu cas, el meu pare es va suïcidar quan jo tenia 13 anys. Ell patia una depressió crònica, amb un trastorn de consum, i havia fet temptatives diverses vegades abans, amb ingressos en psiquiàtrics. Tot i que en el seu cas ja hi havia una vinculació amb Salut Mental, ara que miro enrere amb més perspectiva i informació, veig que realment no es feia gairebé res en aquell moment. Vius amb el dubte de si, si hagués existit la informació i els recursos adequats en aquell moment, hauria pogut salvar-se. Hauria estat només un número més a les estadístiques o hauria salvat la vida? Ara reconec que hi havia molts factors de risc evidents que no sé si es van tenir en compte. Potser no es van considerar perquè, fa 24 anys, el tema era molt més tabú. El simple fet que ara se’n parli és un pas endavant; ens ajuda a posar el focus sobre aquestes possibilitats. Davant d’una situació tan difícil, la família sovint se sent perduda i a la deriva. Ara mateix, la meva impressió és que aquesta sensació de solitud no ha canviat gaire. Encara hi ha molta soledat, especialment abans que ocorri un suïcidi; és una soledat que prové de no saber a qui acudir ni com afrontar-ho. És realment molt complex. Des de la meva experiència, m’he adonat que, en aquests moments, ningú sembla tenir les respostes correctes. El que pot marcar la diferència és l’acompanyament real. Sentir que et donen suport i que t’escolten pot ser molt reconfortant; saber que el que estàs fent és el millor que pots fer en aquell moment. No dic que això elimini la culpa que sovint acompanya els supervivents després d’un suïcidi —ja que aquest sentiment forma part del dol— però potser ajuda a pensar: "Se n’ha anat, però sé que vaig fer tot el possible". Això pot proporcionar una certa tranquil·litat enmig del dolor.

Els familiars són els grans oblidats.

A la meva manera de veure la vida, crec que s’hauria de parlar més d’aquest tema perquè es podria preveure i per donar a conèixer que és un àmbit més. Quan ens referim a factors de risc i de protecció; hi ha bibliografia al respecte, però també parlo del treball previ amb la família abans que hi hagi un suïcidi i amb la persona que fa la temptativa, i com poder abordar perquè no se’n vagi. Cal treballar amb aquestes famílies perquè pateixen molt. T’ho dic jo també com a supervivent, perquè al final estàs sola o sol i et trobes amb el problema a casa, i no saps com ajudar el teu ésser estimat. Toques totes les portes i, tot i això, et fa la sensació que mai en fas prou. Cal fer més acompanyament a aquestes famílies, també. Com abordem amb la persona que fa la temptativa? Pel que fa a la salut mental es fan coses, però s’haurien de fer més; no es té tant en compte les famílies i les persones que estan al costat i tot el patiment que hi ha darrere. Cal destacar que s'ha aprovat recentment el Pla d’Acció per a la Prevenció del Suïcidi 2025-2027.

A l’hora de prevenir el suïcidi quin és el repte actual?

Crec que la taxa zero de suïcidi no es pot assolir; si ho digués, no seria realista. Però crec que es podrien salvar algunes persones més si la situació entorn de la salut en aquest país i la mirada que es té sobre el suïcidi fossin diferents, i hi hagués més polítiques per prevenir el suïcidi. Haurien de ser polítiques tangibles, com es va fer amb les campanyes d’accidents de trànsit, que al final han anat reduint el nombre de víctimes. Amb el suïcidi passaria el mateix, algunes vides es podrien salvar. La taxa és molt elevada; cada dia hi ha moltes temptatives i hi ha alguna persona que se’n va. Quan parlem de temptatives, ens referim a la persona que fa l’intent; hi ha gent que ho aconsegueix i qui no. El que és clar és que qui se suïcida no ho fa perquè vulgui morir, sinó perquè vol deixar de patir, de sentir aquesta desesperança i no troba més sortida. Davant la tendència del nostre sistema sanitari a la sobremedicació com a pedaç per al malestar emocional, cal posar més èmfasi en la importància del treball psicològic, perquè la persona pugui expressar com se sent.

Abans de la temptativa, la persona recorre un llarg camí que pot passar desapercebut.

En aquests casos parlem de la finestra d’oportunitat que es produeix quan s’està donant la temptativa; hi ha un moment en què la persona tria. Jo puc tenir una ideació, perquè existeixen el pensament, la ideació i la temptativa. Són com tres fases. Gran part de la població tindrà pensaments suïcides al llarg de la seva vida, al cap i a la fi, els pensaments no poden controlar-se, tots podem tenir un mal dia i verbalitzar-lo, però no significa que realment estiguem pensant a llevar-nos la vida. La cosa es complica quan la persona mostra simptomatologia, desesperança i els factors protectors que l’amarren a la vida ja no són presents. Llavors pot aparèixer el que anomenem ideació, és a dir, hi ha una materialització del pensament, on es comença a pensar en el com i el quan, amb un risc potencialment alt per a la vida de la persona, podent desencadenar la temptativa de suïcidi com a tal. Però hi ha persones que ho expliquen i altres que no. I si ho expliquen, el primer que hi ha d’haver és una validació del que estan dient, perquè s’estan obrint a tu; t’estan explicant què podem fer i comences a fer amb la persona una feina. No val pensar que ho expliquen perquè vulguin cridar l’atenció; això és un mite. Potser ho expliquen perquè és una crida d’atenció i estan demanant ajuda. Mai s’ha de donar per fet que no ho faran, i sempre s’ha de tenir en compte recollir l’emoció que acompanya la ideació o aquesta verbalització. A la consulta, en una primera sessió, jo abordo el tema i li dic a la persona que ha de tenir la confiança per dir-ho, perquè jo no estic aquí per jutjar. Com he dit, el primer que s’ha de fer és validar el malestar i la desesperança: "Jo t’entenc, aferrem-nos a la vida una mica", però això requereix molt treball i molta validació, mai jutjar la persona, perquè s’ha obert a tu i t’ho està explicant des del dolor més profund. Una persona no passa del zero al cent; sempre hi ha hagut un previ, el fet de rumiar, uns pensaments. Pot ser que una persona no hagi manifestat mai res i, tot i això, acabi suïcidant-se.

Quins factors poden contribuir a prendre la decisió?

Cal avaluar el cas concret. Sempre és una suma de factors el que porta una persona a actuar d’una manera determinada. La persona tria el moment determinat: aquest dia, aquesta hora i d’aquesta manera. També pot passar que en un moment concret hi hagi un input extern –una trucada de telèfon, algun fet al seu voltant– que faci que aquell moment de voler fer-ho disminueixi i ja no ho faci. No parlem de covardia ni de valentia; parlem de desesperança pura. Recordo un senyor que havia intentat saltar d’un pis molt alt i ens va explicar que en aquell moment el que li va salvar la vida va ser un boli Bic. Potser li va venir un record al cap, i per això no va saltar. Cadascú té els seus factors de protecció que poden ser la xarxa social, la mascota, una feina, que t’aferren a la vida. En el cas del meu pare, els factors protectors eren la meva mare, el meu germà i jo. En un moment donat, nosaltres vam sortir d’escena i la finestra d’oportunitat es va donar.

Quan va sentir que estava preparada per ajudar els altres?

Va ser a la universitat, durant una classe amb Mònica Cunill, quan em vaig adonar que, malgrat pensar que feia anys que m’havia curat, en realitat no ho estava. Això em va impulsar a iniciar un procés de recuperació intensiu. En acabar la carrera, durant les meves pràctiques al Consell Comarcal de l’Alt Empordà, vaig tenir la primera experiència d’escoltar una altra persona supervivent que va compartir la seva història espontàniament. Per primera vegada, mentre ella parlava, no em sentia remoguda pel meu passat; havia guarit la meva història i estava preparada per ajudar els altres.

L’associació ha significat un gran pas endavant i del tot necessari.

Treballar el dol és fonamental, i la prevenció és clau. Parlar-ne és una forma de prevenir, ja que ajuda a identificar els factors de risc i protectors. Cal perdre la por de pronunciar la paraula "suïcidi" per poder parlar-ne obertament. Jo ho poso sobre la taula amb els meus pacients i els pregunto si han pensat en això; ja és un pas cap a la prevenció. Si alguna vegada es troben en aquesta situació, han de sentir-se còmodes per parlar-ne. La prevenció comença en la nostra xarxa social: amb amics i família. Ningú hauria de sentir-se sol; jo estic aquí per ajudar. L’única manera de fer front a aquesta realitat és parlar-ne. Si no es parla d’aquest dolor, no s’està guarint per molts anys que passin. Gràcies, a l’associació, el president, en Jordi Costa, també ha pogut resignificar la seva experiència i tota aquesta mobilització que ha fet és molt important per aconseguir que ningú senti la soledat que la seva família també va sentir.

Quin és l’objectiu de l’associació en un futur immediat?

Ara fem sessions de grup mensuals. Jo m’encarrego d’avaluar les situacions de cada persona i determinar si poden entrar al grup. Hi ha moltes persones afectades pel suïcidi, però sovint l’estigma dificulta que arribin a l’associació. Quan hi hagi més coneixement sobre la seva existència caldrà estudiar i ampliar el nombre de participants.