«Cert masclisme es manté perquè hi ha dones que el mantenen»

Els grans sempre acaben caient, no només els arbres?

Costa que caiguin, els poderosos. Tothom espera que caiguin aviat. El que passa és que j, que tinc una perspectiva de justícia restaurativa i humanista, penso que una cosa és el que fan les persones, i una altra és el que les persones són. Com a persones, crec que tothom mereix un respecte, però és cert que hi ha coses, actituds i conductes que no haurien de passar i que no s’haurien de permetre. Ara bé, j soc psicopedagoga, i quan en una escola trobo alumnes més disruptius, sempre dic que cadascú ocupa el lloc que els altres deixem que ocupi. 

Això s’aplica a tots els àmbits?

Vull dir que, en aquest moment, hi ha una sèrie de persones que manen, però manen perquè també hi ha una sèrie de persones que els han votat. Encara que no ens agradi, el món és això, la gent que està on està, hi és perquè altres persones ho volen.

Cadascú ocupa el lloc que els altres deixem que ocupi

Vostè quins arbres vol fer caure?

No m’importaria que caigués l’arbre de tota la cultura capitalista i neoliberal. Ens hem anat tancant cada vegada més en la individualitat. Jo crec en l’ubuntu, que vol dir «jo soc perquè tu ets». Tots estem interrelacionats, som interdependents, i si ens tanquem en l’individualisme ens anem tornant neuròtics. Treballo bastant amb famílies, i la feina és cada cop més feixuga, perquè els fills s’eduquen només en la unitat familiar, deixant-ne fora els cosins, els veïns... els altres, en definitiva.

És el signe dels temps?

A vegades aquest individualisme ens porta a responsabilitzar-nos en excés de coses que són difícils de tirar endavant si no és comunitat. Estem creats per viure en comunitat, no per viure sols. Naixem individus, i ens convertim en persones amb la relació amb els altres. El capitalisme i el neoliberalisme prediquen molt l’autonomia, però en el sentit que es tregui cadascú les castanyes del foc. En realitat tots tenim necessitats i tots necessitem ajudar-nos. Aquesta mena de capitalisme i liberalisme ens ha fet molt de mal.

Són una generació de dones silenciades, i elles ni tan sols reclamaven tenir veu, estaven allà, disponibles i disposades a servir

Les dones ho pateixen més?

Les dones han sigut una espècie oprimida, i en general ho continuen essent. Mirem el mapa del món, a veure en quants països la dona té mínimament dignitat, igualtat de drets i reconeixement. Veurem que tot això, en el fons, al món és molt minoritari. I això que no m’agrada gaire parlar d’igualtat, la igualtat provoca injustícia.

Això mereix una explicació, Tolosa.

Prefereixo parlar d’equitat que d’igualtat. Cada col·lectiu i cada persona tenim els mateixos drets, però potser no tenim les mateixes necessitats. S’ha de donar a cadascú segons les seves necessitats. Potser les dones com a col·lectiu no tenim les mateixes necessitats que els homes. La igualtat pot dur a la confusió, per això jo demano equitat.

Coneixíem per la literatura l’home invisible. A la cançó parla de les dones invisibles.

Tot neix de les meves àvies, que van viure amb mi i mai vaig saber res de les seves il·lusions ni dels seus projectes vitals. Estaven allà per cuidar-nos, per treballar, però no sé res d’elles [s’emociona], ni tan sols si es van casar enamorades. Són d’una generació de dones silenciades, i elles ni tan sols reclamaven tenir veu, estaven allà, disponibles i disposades a servir. Si ara tingués la meva àvia, m’agradaria preguntar-li moltes coses. Va morir quan jo tenia 17 anys, i sovint penso «per què no li vas preguntar allò?, per què no hi vas xerrar més?». Quina pena. Era adolescent. Ara sí que hi parlaria i voldria saber de la seva vida. I qui diu ella, diu tantes altres dones.

M’he adonat que el romanticisme és una forma de mantenir-nos sotmeses

Com les que surten al videoclip?

Exacte. Se’m va acudir fer-hi sortir fotos. Vaig demanar a gent fotos de dones referents i ha sigut impactant, al final són 70 dones. Algunes de les que hi surten són joves, són dones que han mort massa aviat, algunes de les quals, amigues meves.

Dones totes mortes, per tant. No li haurà sortit molt tètric?

És un vídeo amb molta força. Reivindica la idea que «potser no sortiràs a la Vikipèdia, però també et mereixes un reconeixement».

Són encara visibles, les àvies actuals?

Al món en general, hi ha moltes dones invisibilitzades i silenciades, també a Catalunya. Sobretot perquè encara hi ha el pes d’una sèrie de creences que tenen un pòsit molt difícil de trencar. La meva mare encara fa coses perquè creu que ha de fer-les, com si les tingués marcades a foc. Hi ha un cert masclisme que es manté perquè hi ha dones que el mantenen. A causa d’aquestes creences. No ho dic acusant-les de res, és que és molt difícil, perquè venim d’una cultura judeocristiana i d’una religió catòlica que a les dones ens ha donat unes creences que són com una segona pell. No és fàcil trencar-hi i adonar-te que no té per què ser així.

Naixem individus, i ens convertim en persones amb la relació amb els altres.

Li molesta que un home li deixi pas en una porta o li cedeixi el seient al bus?

Personalment no em molesta, de fet em solen cedir el seient perquè vaig amb els cabells blancs (riu). No per ser dona, sinó perquè em creuen vella. Però puc entendre que hi hagi persones a qui molesti, entenc que són altres generacions. Ara bé, reconec que he viscut una infància i una adolescència amb un romanticisme recalcitrant, fins i tot pel que fa al cinema. En canvi ara, si els meus fills em diuen d’anar a veure una pel·lícula romàntica, els dic que no. 

No serà també cosa de l’edat?

M’he adonat que el romanticisme és una forma de mantenir-nos sotmeses. El romanticisme és una il·lusió, i a més és una de les principals fonts de consumisme: regala-li això o allò a la teva dona! Dit això, si el meu home em regala un ram de flors, no li diré que no; i si condueix ell i no jo, com que a mi no m’agrada conduir, li agraeixo. No des del romanticisme, sinó des del detall. 

Subscriu-te per seguir llegint