«Ens construïm un personatge per a ser acceptats»

Anna Sabaté és la fundadora d’Espai Philae, una escola d’arts escèniques i alhora de desenvolupament humà. La idea de Sabaté és utilitzar l’art i el teatre com a un canal creatiu per elevar l’estat vital i aprendre a viure amb plenitud i autenticitat.

Com es va adonar de les qualitats sanadores del teatre?

Vaig viure una etapa molt difícil, quan era joveneta. El teatre em va obrir la porta a un lloc on em podia connectar amb el meu món interior, les meves emocions, el meu sentir. Amb el que tenia realment ganes d’expressar i no en sabia. Va ser un vehicle molt important per aprendre a expressar-me, i a través d’expressar-me conèixer-me millor.

Va ser un descobriment casual?

Va ser una professora de l’institut que em va suggerir participar en el grup de teatre que ella hi dirigia, quan jo tenia quinze anys. Així vaig descobrir el teatre i el que podia aportar.

Quina mena de gent ve a veure-la, esperant que el teatre l’ajudi?

Vaig crear Espai Philae per donar servei a persones que estan perdudes o que s’estan buscant. Persones que pateixen, que es senten insatisfetes amb la vida que tenen. Hi ha gent que es troba en un bucle neuròtic. Philae és un espai artístic, o sigui, una escola d’arts escèniques, que ajuda les persones a sortir del seu discurs mental, perquè avui ens trobem immersos en una mena de ‘dia de la marmota’. Amb el teatre, aquestes persones entren en contacte amb el seu cos, les seves sensacions i el seu món emocional. En definitiva, amb la seva part creativa.

Vaig viure una etapa molt difícil, quan era joveneta. El teatre em va obrir la porta a un lloc on em podia connectar amb el meu món interior, les meves emocions, el meu sentir

Suposant que la tinguin?

És com un oasi en què cadascú es retroba, fent activitats creatives i artístiques. Això dona a la gent un sentit més genuí de qui són, què els passa i què desitgen. O què no desitgen. Aquí s’adonen de les dificultats que tenen per viure, de les dificultats professionals o de les dificultats per relacionar-se.

Per si no les coneixien...

Entrar en el món de l’art i de l’expressió és com fer meditació, et connecta amb el moment present i expulsa tot allò que està intercedint en el flux de la vida. Un comença a prendre consciència de què és el que el bloqueja. Les eines artístiques contribueixen molt a tot això, expulsen tota aquesta boira.

Segons ho explica, el teatre serveix per a qualsevol cosa que ens passi.

Ve gent que vol fer un canvi professional. O gent que vol alliberar-se d’un passat que està allà i que no deixa de reproduir-se. O gent que vol relacionar-se d’una altra manera amb els altres, que vol ser més empàtica. O gent que està bloquejada emocionalment, d’altra que no s’atreveix a expressar el que li passa, d’altra que vol aprendre a confrontar el conflicte... Es tracta de desenvolupar la nostra part més humana, més sensible, més vulnerable, sense tenir-li por.

Segons la seva teoria, els actors, ja que es passen la vida actuant, haurien de tenir una vida plena i feliç, sense conflictes interns.

El desenvolupament humà no és una fórmula per assolir la felicitat. Hi ha un gran malentès. Desenvolupar el teu potencial i créixer com a persona només permet veure’t a tu mateix amb una perspectiva més àmplia i prendre més consciència del que estàs fent. Però no és perquè siguis feliç. És cert que els actors estem molt en contacte amb la nostra humanitat perquè treballem en això, i ferim generosament aquest món tan íntim i amagat a través de la nostra feina, però no vol dir que siguem més feliços que altres.

El que fem els actors és ampliar el nostre espectre, però no perquè busquem la felicitat, sinó perquè explorem la nostra humanitat

M’ha fotut la teoria enlaire.

Vol dir que ens sentim humans. Ser humà comporta moments de felicitat i en comporta molts altres en els quals, fent una feina d’indagació artística, et pots arribar a explorar. Però si no h fas, et quedes només en una part de tu mateix. El que fem els actors és ampliar el nostre espectre, però no perquè busquem la felicitat, sinó perquè explorem la nostra humanitat. Realment hi ha un interès a saber de què estem fets.

No serà que la vida és un teatre?

És clar que ho és. És així. La vida és un teatre i nosaltres som els actors. A tots ens toca interpretar un personatge. A l’escola jo faig les classes de teatre i consciència, i un dels objectius és adonar-nos que som un personatge i atrevir-nos a veure quants personatges més podem encarnar a la vida. Això ajuda molt a conèixer la nostra personalitat i a tenir més flexibilitat de cara a respondre a les situacions que la vida ens ofereix. Ens aporta més capacitat camaleònica i ens dona més amplitud de consciència, perquè no ens quedem tancats en una sola manera de pensar, de fer o de sentir. Ampliar el nostre ventall ens dona més capacitats en tots els moments.

A vegades esperem massa l’aplaudiment del públic?

Sí, ens construïm un personatge per a ser acceptats i per encaixar. Perquè necessitem sobreviure en un entorn ple d’informacions que ens van arribant i que nosaltres, des de petits, anem captant amb el nostre llenguatge més emocional. Anem construint personatges en funció del que esperen de nosaltres els pares, esperant satisfer-los. Els nostres personatges esperen aplaudiments, reconeixement, admiració. Ho fem sobretot per ser estimats, per no ser rebutjats. La construcció dels nostres personatges es fa amb intenció positiva, però a vegades no desenvolupem aquell ésser que ve amb un talent, ja que queda supeditat a allò que construïm per agradar als altres.

Subscriu-te per seguir llegint