«Si vesteixo com vostè, em prenen per un negre que vol robar el mòbil»

S’imaginava, de petit, duent avui vestit i corbata?

He, he. Mai no ho vaig imaginar. Sap què passa? Que si jo vaig vestit com vostè, amb samarreta i texans, em prenen per un negre que li vol robar el mòbil. Ja passo de donar explicacions perquè la gent trenqui aquesta imatge, prefereixo vestir així.

A aquestes alçades encara hi ha aquesta mena de racisme?

Fa tres setmanes vaig anar a Mercadona amb la meva xicota, blanca i catalana. Cadascú amb la seva motxilla, la meva amb l’anagrama d’IESE, una universitat prestigiosa. A mi em van demanar que deixés la bossa a l’entrada, i a ella no. Em podia enfadar, o entendre que era una persona que té por al desconegut o al pobre.

Com era casa seva, a Ghana?

Vaig néixer en un poblat de cent habitants, a la selva tropical, i n’estic profundament orgullós. Casa meva s’havia de refer constantment, perquè era de fang i plovia molt, però estic orgullós d’on vaig néixer perquè em van donar uns valors que no es compren enlloc. Si no anàvem a la selva a caçar, no menjàvem carn; si no pescàvem, no menjàvem peix. Al poble hi havia dos rius: un servia per beure aigua i l’altre per rentar-se... no sé com ho feien al poble de més amunt, i no m’interessa. Probablement ho feien al revés, i nosaltres bevíem l’aigua amb què es rentaven (riu).

Si no anàvem a la selva a caçar, no menjàvem carn; si no pescàvem, no menjàvem peix. Al poble hi havia dos rius: un servia per beure aigua i l’altre per rentar-se... no sé com ho feien al poble de més amunt, i no m’interessa

Sabia que hi havia, molt lluny, una manera de viure diferent, que en diuen civilitzada?

Al poble no arribava cap mena d’informació, l’únic ensenyament era el que es transmetia dels grans als petits. El més gran del poble era el savi, ell era Google. A la nit, al voltant del foc, es compartien experiències i saviesa. Per tant, el món acabava a la frontera del meu poble. Fins que un dia vaig veure un avió i em van dir que aquell ocell metàl·lic l’havien fabricat els blancs.

Alguns blancs. Jo em veig incapaç.

Vaig pensar: qui són aquests blancs?, per què són capaços de fabricar això, si jo m’he fabricat un cotxe i no es mou per si sol? Va ser la primera vegada que vaig sentir a parlar dels blancs... i que existia el paradís. Un lloc, Europa, on els blancs eren tots metges, científics, pilots d’avió, enginyers... Per nosaltres, ser blanc era sinònim de ser quasi un déu.

Per nosaltres, ser blanc era sinònim de ser quasi un déu

A quina edat va començar a treballar?

[Mostra unes cicatrius al dors de la mà]. Veu això? És el meu doctorat de soldar camions i vaixells. Tenia nou anys. 

Quant cobrava?

Només les propines i el menjar. Al cap de poc, la curiositat em va empènyer a marxar. Quan tenia dotze anys, en mans de traficants, vaig travessar vuit països en cinc anys. Volia arribar al paradís! Volia saber per què vosaltres, els blancs, sou tan perfectes! Aquest va ser el motor del viatge.

Com recorda els cinc anys de travessia?

Vaig entendre la importància d’esforçar-se a fer un pas més. Només en la primera part de la travessia, durant tres terribles setmanes pel desert, fins a arribar a Líbia, van morir cinquanta persones de les cinquanta-sis que fèiem el viatge. Només del meu grup, sense comptar els cadàvers que trobàvem pel camí. Al principi els enterràvem.

Durant tres terribles setmanes pel desert, fins a arribar a Líbia, van morir cinquanta persones de les cinquanta-sis que fèiem el viatge. Només del meu grup, sense comptar els cadàvers que trobàvem pel camí.

Va aconseguir arribar a Líbia.

Governava en Gaddafi. Ser negre i estar viu, era un delicte. A Líbia vaig descobrir que era negre, fins llavors no ho sabia. Vaig anar al metge per una hemorràgia nasal, i el metge em va dir que no volia tocar la sang d’un negre, perquè era pitjor que tocar la d’un gos. Quan vaig estalviar diners, vaig pagar 1.600 dòlars a les màfies per anar fins a Espanya.

Per què en arribar a Espanya va triar venir a Catalunya?

Barça.

Perdó?

L’únic que sabia d’Espanya era el Barça. Vaig arribar a Fuerteventura, érem dos vaixells i seixanta persones a cadascun. Jo no sabia nedar. L’altre vaixell es va enfonsar i van morir tots. Com que era menor, ja a Màlaga em van preguntar a quin lloc d’Espanya volia anar, i vaig recordar que el primer cop que vaig veure una TV feien un partit de futbol. Així que vaig dir «barca», no sabia res de la ce trencada. Sort que em van entendre.

A Líbia vaig descobrir que era negre, fins llavors no ho sabia. Vaig anar al metge per una hemorràgia nasal, i el metge em va dir que no volia tocar la sang d’un negre, perquè era pitjor que tocar la d’un gos

I cap aquí.

Em van donar un bitllet de tren, aigua i un entrepà de tonyina, i em van enviar sol a Barcelona. No és que no parlés castellà, és que era analfabet. Vaig arribar en 2005 a Barcelona, sol i sense ni un euro.

Com va ser aquell dia? 

Com que estava acostumat que al meu poble tothom es saluda pel carrer, a Barcelona anava saludant a tot cristo pel carrer (riallada). Em va sobtar molt veure que la gent s’espantava. Dormia al carrer, fins que vaig trobar una dona que em va ajudar, la Montse. Ara és la meva mare.

Mare? El va adoptar?

Legalment no podia. És igual, una cosa és el que digui un paper i l’altra és el sentiment. La Montse tenia una botiga de roba a Gràcia, i en veure’m desemparat pel carrer, em va acompanyar a la Creu Roja, em va convidar a esmorzar i em va donar el seu número de telèfon, dient-me que li truqués si em tornava a trobar dormint al carrer. Mai ha treballat a cap ONG, té família, tres fills... Al cap d’un altre mes dormint al carrer, ja no podia més i li vaig trucar.

Com que estava acostumat que al meu poble tothom es saluda pel carrer, a Barcelona anava saludant a tot cristo pel carrer. Em va sobtar molt veure que la gent s’espantava

Com va reaccionar?

Em van acollir a casa seva. La primera nit, després de sopar, la Montse em va dur a dormir i em va fer un petó al front. Sol a l’habitació, em vaig posar a plorar. Era el primer cop que algú em feia un petó. Aquell petó va ser com un cop a l’estómac, ja no recordava la sensació d’amor.

Ha tornat al seu poble?

És clar, aquí tinc la família blanca i allà hi tinc la negra. La meva mare va morir al part i em va cuidar la tieta, a qui jo sempre havia pres per la meva mare. Amb l’ONG, he muntat allà 58 escoles i hi han passat més de 20.000 alumnes.

Gens malament, per a un nen analfabet.

A tretze anys era analfabet i vaig començar a aprendre castellà en una escola d’adults. De seguida em vaig apuntar a català, i quan em van acollir els pares, em vaig treure el Graduat Escolar. Tot seguit, batxillerat nocturn mentre treballava, i després la universitat. No soc més intel·ligent que ningú, simplement he tingut l’oportunitat i he reconegut la importància d’aquesta oportunitat.

Aquí tinc la família blanca i allà hi tinc la negra

I ha creat Nasco. Què pretén aconseguir?

Mentre estem parlant, hi ha 32 nens a Accra programant amb un ordinador. I tinc 14 nanos a Ghana treballant pel Banc Santander, el nostre millor client. No ens hem de posar cap barrera. No és qüestió de color, sinó de tenir l’oportunitat. Simplement s’ha d’ensenyar, perquè ningú neix sabent.

Ara les comunitats autònomes es barallen per... no acollir immigrants.

(Riu) Em venen ganes de seure amb els responsables aquestes comunitats autònomes. Els diria: doneu suport al desenvolupament a l’Àfrica, i no només no vindran, sinó que treballaran des d’allà per les vostres empreses, fent-les més competitives. 

Subscriu-te per seguir llegint