«Per a MVM, els JJOO van ser una festa molt cara, a pagar entre tots»

La novel·la de Vázquez Montalbán Sabotaje olímpico comença amb l’ajudant de Carvalho, Biscúter, lamentant l’onada de nacionalisme que ens envaïa el 1992. 

El que plantejava Manuel Vázquez Montalbán és que va haver-hi una mena de competició entre el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català, per veure qui s’apropiava dels JJOO i qui podia afegir l’èxit d’aquests al seu imaginari.

Sempre aquella seva mirada cínica sobre la realitat, no?

En un article, va escriure que els JJOO van estar vigilats per una parella de la Guàrdia Civil, ja que era també el 500 aniversari del descobriment d’Amèrica i de la unitat d’Espanya.

Als JJOO hi sol haver més esport o política?

Segurament hi ha més política que esport, perquè l’esport dura tres setmanes, mentre que la política dura pràcticament des d’uns Jocs fins als altres. Tenim quatre anys de política.

El que plantejava Manuel Vázquez Montalbán és que va haver-hi una mena de competició entre el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català, per veure qui s’apropiava dels JJOO d Barcelona

Què van suposar els Jocs de Barcelona per a Vázquez Montalbán?

Que l’olimpisme, amb el qual ell havia estat molt crític, aterrés a la seva ciutat. Personalment li va tocar de prop, perquè la construcció de la torre de comunicacions de Norman Foster, va implicar que durant molts mesos passessin camions plens de sorra per davant de casa seva, a Vallvidrera. Per això, a Sabotaje olímpico, Pepe Carvalho diu que només ajudarà a alliberar Samaranch, que està segrestat, si li prometen que enderrocaran la torre de Foster.

Allà continua, tot confirmant que Carvalho va ser sempre un perdedor.

També va ser molt crític amb la transformació urbanística de Barcelona, sobretot perquè li va tocar al Raval, el barri on va néixer i on anava quasi cada dia a veure la seva mare, que estava malalta i encara hi vivia. Va criticar molt l’expulsió que va patir la gent que vivia al barri. Es va fer també al Poble Nou, construint-hi una vila olímpica per a classes benestants i propiciant que els que hi vivien, haguessin de marxar-ne.

Sempre hi guanyen els mateixos, i no em refereixo només a JJOO?

Habitualment, sí (riu). Una de les frases que més repetia MVM és que és fals que l’important sigui participar, com diu el lema olímpic, perquè al final sempre vencen els mateixos. A la competició social hi ha vencedors i vençuts, això es reflecteix tant en la competició esportiva -el suport econòmic que reben els atletes no té res a veure entre uns països i els altres- com entre els habitants de les ciutats que acullen els Jocs.

Va criticar molt l’expulsió que va patir la gent que vivia al Raval. Es va fer també al Poble Nou, construint-hi una vila olímpica per a classes benestants i propiciant que els que hi vivien, haguessin de marxar-ne

MVM era un cínic o un descregut?

Potser ni una cosa ni altra, el que passa és que feia servir el cinisme davant del que anomenava «el fracàs de la raó». Quan, per més arguments que aportis, les coses continuen igual, només et queda el recurs al cinisme.

MVM era Carvalho i Carvalho era MVM?

Carvalho té trets de MVM, pot ser el seu alter ego, però ell era molt més que Pepe Carvalho.

Els JJOO es compren?

A Sabotaje olímpico apareix aquesta tesi. Amb ironia, deixa caure que els membres del COI havien rebut pernils o informació secreta sobre terrenys que després serien requalificats per construir-hi i guanyar diners. MVM pensava que sí, que els JJOO es compraven, i de fet, més endavant s’ha demostrat, recordem la compra de vots perquè Rio tingués els seus JJOO.

Hi ha vencedors i vençuts, tant en la competició esportiva com entre els habitants de les ciutats que acullen els Jocs

Què li semblaria a en Carvalho que Catalunya es torni a postular per uns JJOO, encara que siguin d’hivern?

A Carvalho no li agradaven els Jocs, només li agradava veure’ls a la TV. Ara bé, MVM, tot i no ser gaire partidari dels Jocs, alguna vegada va declarar que sabia que els catalans ho organitzarien bé i que seria motiu d’orgull. I també li agradava que en aquesta lluita del centre contra la perifèria, els Jocs ens els donessin a nosaltres i no a ells.

El que li agradaria, no sé si a MVM, però segur que a Carvalho sí, és que una dona presideixi el COI... encara que no sigui la Charo.

És un pas endavant, com a mínim queda superat el caràcter misogin del baró de Coubertin, creador dels Jocs. Li agradaria doblement, ja que així no ha sortit elegit el fill de Samaranch, personatge que MVM associava al franquisme i que no li agradava que estigués al davant del moviment olímpic.

Així és el final de Sabotaje olímpico: «hasta octubre de 1992 esto era Manhattan... mejor dicho, una mezcla de Manhattan y Hollywood. Y de pronto fueron retirados los decorados y nos dijeron: Os habéis equivocado, estáis en Somalia». És un bon resum?

MVM ven els JJOO com la posada en escena d’Espanya davant del món, la modernització del país duta a terme pel govern socialista. Creu que va ser una festa molt cara que després vam haver de pagar entre tots, catalans i espanyols. La tesi de Sabotaje olímpico és que en uns JJOO l’únic real són els atletes, els espectadors i les instal·lacions, de la resta, res és el que sembla. Tot plegat, un missatge contra la doble veritat de l’olimpisme, que per a MVM és un engany en si mateix.

Per a MVM, l’olimpism és un engany en si mateix

Es troba a faltar, avui, la mirada de Vázquez Montalbán?

Es troba a faltar la seva mirada tant sobre el que passa aquí com sobre el que passa al món. La prova que la seva mirada era lúcida i interessant, és que quan algun periodista venia a Barcelona per escriure sobre els JJOO, sempre volia parlar amb ell. Entre altres coses, perquè era gairebé l’única veu crítica i valia la pena escoltar algú que sortís del políticament correcte i del discurs establert al voltant dels Jocs de Barcelona. Amb en MVM això estava garantit, perquè no tenia esclavatge cap a ningú i deia el que pensava, tot i que en algunes coses es pogués equivocar o al cap dels anys les reformulés. Per exemple, va reconèixer que certes transformacions de Barcelona gràcies als jocs van ser positives, com ara l’obertura al mar. 

Subscriu-te per seguir llegint