Miquel Quera: «Dona més satisfaccions el turisme rural que la joieria»

Com és que un urbanita de manual com vostè, acaba dedicant-se al turisme rural?

Perquè vaig conèixer l’Anna, la meva dona, que és de Sant Pere Pescador.

Cherchez la femme!, que diuen els francesos

He, he. Vaig anar a viure a Sant Pere Pescador, em va agradar el lloc i l’entorn i així va començar tot. Em va agradar també molt l’ambient de poble de Sant Pere, vaig fer-me de seguida amb la gent. Així que amb l’Anna vam fer un pensament i vam obrir-hi una casa de turisme rural l’any 2007 i la vam tenir fins a 2023.

Havia tingut mai res a veure amb el turisme

Jo no, però l’Anna havia estudiat Turisme i fins i tot havia treballat en el sector. Jo no tenia experiència, però de seguida m’hi vaig bolcar amb totes les forces.

La meva dona havia estudiat Turisme i fins i tot havia treballat en el sector. Jo no tenia experiència, però de seguida m’hi vaig bolcar amb totes les forces

I li donen el premi a vostè?

Suposo que perquè soc qui va entrar en les organitzacions turístiques que hi havia aleshores. De fet, encara soc a la junta directiva de Turisme Rural Girona. Sempre he tingut clar que havíem de promocionar el turisme més sostenible i proper, que és el turisme rural. Crec que hem d’ensenyar el producte local.

A banda, vostè també practica el turisme?

Faig turisme, sí. Turisme rural. Ara fa un any vam estar a Sicília, en cases de turisme rural.

Dona més satisfaccions la joieria o el turisme rural?

El turisme rural (contundent). M’ho he passat molt bé, amb el turisme. Del negoci de rellotges i joies, ja n’estava una mica cremat. He conegut gent molt maca i interessant.

Més que venent rellotges?

Sí, sí. A més a més, he viatjat sense sortir de casa. Quan venia a casa una família d’Alaska, ens coneixíem, xerràvem i explicaven coses de la seva terra, era com haver-hi anat. O d’Austràlia. O de Nova Zelanda. O de Sud-àfrica. De tots aquests llocs hem tingut clients, a banda de catalans, de l’estat espanyol, francesos i altres europeus. Hem tingut també molta gent dels Estats Units.  

He viatjat sense sortir de casa. Quan venia a casa una família d’Alaska, ens coneixíem, xerràvem i explicaven coses de la seva terra, era com haver-hi anat. O d’Austràlia. O de Nova Zelanda. O de Sud-àfrica

Què busquen?

Nosaltres teníem un turisme molt concret, ens vam especialitzar sobretot en cicloturisme i senderisme. Els turoperadors que porten gent per tot el món a fer senderisme i rutes en bicicleta, contactaven amb nosaltres. També, rutes a cavall. És un tipus de turisme molt agradable, mai no porta problemes.

No va haver de fer fora a cap client pel seu comportament?

Mai hem no fet fora ningú. Mai.

No em digui que ni tan sols se’ls n’anava mai la mà amb l’alcohol, això ni seria turisme ni seria res.

Bé... vam tenir un grup de sud-africans, que Déu n’hi do. A casa no ens van donar cap problema, però sé que en algun altre lloc que van anar, en van tenir algun (riu). Senzillament: mamaven molt.

Què els agrada de les comarques de Girona, a aquest tipus de turisme?

El canvi total, les diferències que troben amb el seu lloc d’origen. Per exemple, un australià està acostumat a trobar un poble cada 30 o 40 quilòmetres, i aquí en troba tres o quatre en cinc quilòmetres. Amb això al·lucinen. A banda, és clar, del paisatge, la cultura, la gastronomia... Amb el menjar gaudeixen molt, la seva gastronomia és del tot diferent. A vegades, quan estava cuinant...

Va a l’hora el turisme més sostenible, pel qual estem apostant. El turisme que no va a l’hora és el de masses, aquest s’anirà perdent

Un moment, un moment: l’antic rellotger també es posava als fogons?

Feia el sopar cada dia.

En tenia alguna remota idea?

En vaig aprendre. Sabia quatre coses bàsiques. Em vaig posar en mans de la meva mare i de la meva sogra, que em van explicar els seus secrets. Al final, ho feia tot. Ens llevàvem a les sis del matí per preparar els esmorzars, perquè són clients que comencen aviat la jornada i esmorzaven a les vuit, fins i tot abans.

Aquí sí que devia enyorar la vida de botiguer a Girona...

No, ja m’agradava llevar-me aviat. Després no fèiem dinars, però havíem d’estar pendents de les arribades. I el vespre, a fer sopars. L’avantatge és que aquesta gent que es lleva tan aviat, també sopa aviat, i podíem anar a dormir més d’hora. Quan hi havia gent del país, anàvem a dormir més tard.

Senyor rellotger: va a l’hora, el turisme?

Va a l’hora el turisme més sostenible, pel qual estem apostant. Hem de mirar que el turisme no malmeti el que tenim a les nostres comarques, o perdrem el tipus de turisme que ens interessa. Aquest tipus de turisme vol natura, no els expliquis altres històries. El turisme que no va a l’hora és el de masses, aquest s’anirà perdent.

El turisme rural és així, no és tan impersonal com un hotel. Només teníem set habitacions, era com una gran família

S’acaba el turisme de sol i platja?

N’hi haurà, però minvarà. I aleshores tindrem un turisme més repartit tot l’any.

Però Mas del Joncar bé era a prop de la platja.

Era a prop de la platja, però a tocar dels Aiguamolls de l’Empordà. De fet, teníem força clients que feien turisme ornitològic. Tot i estar-hi a prop, jo no anava mai a la platja, tenia massa feina.

Ho troba a faltar, Quera?

No trobo a faltar la feina, però sí que trobo a faltar els clients. Xerrar amb ells, tractar-los... ho trobo a faltar molt.

Hi va establir relacions?

Hem estat a casa d’alguns clients, a França i a Suïssa.

De gorra?

 No totalment de gorra, home, els hem anat a visitar. N’hi ha també uns de Barcelona als qui ells va agradar tant Sant Pere Pescador, que s’hi van comprar una casa i ara hi viuen. Van començar venint a Mas del Joncar, en el que es diu clients de tota la vida.

És curiós aquest mig client-mig amic que feia.

És que el turisme rural és així, no és tan impersonal com un hotel. Només teníem set habitacions, era com una gran família. Mirava de fer de prescriptor del territori: aneu a tastar el vi d’aquest celler, aneu on fan aquest formatge, aneu a veure les pintures romàniques d’aquella ermita, o els dòlmens de l’Albera... Això és el que m’agradava fer.

No trobo a faltar la feina, però sí que trobo a faltar els clients. Xerrar amb ells, tractar-los...

Recorda alguna situació difícil?

Una vegada un senyor gran va caure a la dutxa a la nit i es va donar un cop al cap. Al matí, la dona va avisar que el marit es trobava molt malament. Vam avisar l’ambulància, se’l van endur i, quan al cap d’unes hores vaig trucar la dona per saber com estava, em va dir que s’havia mort.

Mare meva.

També en vaig veure algun que s’havia passat de rosca, pujant les escales de quatre grapes.

I eròtiques, tipus ministre Ábalos? 

Alguna, però millor no explicar-les. Quan una parella ve cadascun amb la seva maleta, només per passar una nit, ja saps que no són parella habitual. I més si a l’hora del sopar es van preguntant el que agrada a l’altre (riu). 

Subscriu-te per seguir llegint