Les teves relacions solen mantenir un mateix patró i acaben malament perquè són tòxiques?

Quan comencem una relació de parella tot semblen flors i violes. A mesura que passa el temps, comencen a aparèixer maldecaps. Aquí apareix realment el caràcter, les manies i la manera de fer de la persona de la qual t'has enamorat. Llavors moltes parelles decideixen trencar perquè això no és el que havien vist fins aquell moment. És com un engany: donen el millor d'ells o elles mateixes i després es relaxen i es mostren tal com són. Així doncs, m'haig de preguntar "tinc mala sort" o "sempre em toquen persones iguals"? Per què passa això? La psicologia té la resposta i no és una cosa d'atzar.

Aquest patró no és evident al principi. Les persones afectades poden sentir-se intensament atretes per algú, sense adonar-se que aquesta atracció té arrels en experiències emocionals no resoltes. El que es repeteix no és només el perfil de l'altra persona, sinó la dinàmica relacional. Aquesta sensació d'haver d'esforçar-se molt per ser estimades, de no saber on s'està aturat o aturada a la relació, de sentir-se constantment jutjades o manipulades.

Darrere d'aquesta repetició hi ha una cerca inconscient de reparació. Com si el sistema emocional intentés reescriure una història anterior que no va tancar bé. Per això, es torna a triar algú amb qui es pugui reviure aquesta ferida antiga. Però el que passa en la majoria dels casos és que la ferida es reactiva i el cicle torna a començar.

Enllaços d'infància i el motlle emocional que mai no es qüestiona

Els primers anys de vida són determinants per a la manera com aprenem a relacionar-nos. Les nenes i els nens no només aprenen a parlar o caminar, també aprenen a estimar, vincular-se, llegir senyals emocionals. Si aquests anys els cuidadors van ser inconsistents, freds, sobreprotectors o molt crítics, el missatge que s'internalitza no té a veure amb l'amor incondicional, sinó amb la necessitat d'adaptar-se per ser acceptats.

Aquest tipus d'aprenentatge emocional genera una estructura interna que funciona com un motlle. Un motlle que defineix què es considera “normal” o “familiar” en una relació, fins i tot quan això inclou maltractament, menyspreu o inestabilitat. És a dir, no busquem allò que ens convé: busquem allò que coneixem. I moltes vegades, el que és conegut està travessat pel dolor.

Aquest motlle no es tria de manera conscient. Per això, una persona es pot sentir genuïnament sorpresa en descobrir que ha tornat a una relació en què es repeteix el mateix patró de patiment. L'enllaç sembla diferent del principi, però les dinàmiques es reprodueixen: dependència emocional, manca de límits, por de l'abandó, culpa. Comprendre que aquestes eleccions estan profundament influenciades pels enllaços primaris permet deixar de jutjar-se i començar a transformar-les.

La ferida de no sentir-se suficient i la cerca de validació

Una de les ferides més freqüents en els que repeteixen relacions tòxiques és la sensació de no ser-ne suficients. Aquesta creença pot tenir moltes formes: no soc prou interessant, prou atractiva, prou intel·ligent, prou bona. Quan aquesta idea està instal·lada, es tendeix a entrar en relacions amb una necessitat constant de validació externa.

Aquest desig de ser elegides o elegits porta a tolerar comportaments que haurien de ser inacceptables: indiferència, control, mentides, humiliació. S'entra en una dinàmica on l'amor esdevé una cosa que cal guanyar-se, en comptes d'una experiència de reciprocitat. La persona comença a sobre esforçar-se, justificar-se, cedir contínuament per evitar que l'altra part s'allunyi.

El més paradoxal és que, en aquesta mena de relacions, com més es dona, menys es rep. I això no es viu com un senyal d'alarma, sinó com una confirmació que hi ha alguna cosa que va malament. Així s'alimenta un cercle viciós: em sento insuficient, elegeixo algú que reforça aquesta idea, m'esforço per canviar-lo, no ho aconsegueixo, i la ferida s'aprofundeix. Trencar amb aquest cicle requereix, abans de res, posar el focus dins i no fora.

La por a l'abandó com a motor ocult

Darrere de moltes eleccions afectives doloroses hi ha un temor intens a ser abandonats. Aquesta por no sempre s'expressa directament. Pot aparèixer com a dependència, com a necessitat de control, o fins i tot com aparent fredor. Però al fons hi ha una sensació persistent que, si es mostra la veritable personalitat, l'altra persona se n'anirà. Per això s'adopten rols, s'hi fingeixen interessos, s'evita el conflicte. Tot per mantenir l'altra banda a prop.

Aquesta por és tan poderosa que, de vegades, la sola idea de quedar-se sola genera una angoixa tan gran que es prefereix estar en una mala relació que enfrontar la solitud. Fins i tot quan la relació fa mal, s'aguanta, es justifica, es racionalitza. Es prefereix suportar el conegut que arriscar-se a un buit emocional que sembla insuportable.

El més important a entendre és que aquesta por no es combat amb voluntat ni amb lògica. És una reacció profundament emocional, moltes vegades construïda en etapes primerenques de la vida on la separació o la desconnexió emocional van ser viscudes com a amenaces reals. Només quan es reconeix aquesta por i se li dona espai per ser escoltat, es pot començar a viure els vincles des d'un lloc més lliure i menys reactiu.

La falsa il·lusió de canviar l'altre: un parany emocional molt comú

Una altra constant en els que repeteixen relacions tòxiques és l'esperança que aquesta vegada sí que aconseguiran que l'altre canviï. Aquesta il·lusió de transformació sol ser present des de molt aviat a l'enllaç: “no era així amb altres persones”, “amb mi es comporta diferent”, “jo entenc el que necessita”. Aquesta narrativa converteix la persona en responsable del benestar emocional de la seva parella, cosa que genera una càrrega immensa i molt poc saludable.

La fantasia de rescatar o curar l'altre no és només un gest d'amor; moltes vegades és una manera de continuar evitant mirar la mateixa ferida. Si em concentro en allò que l'altra persona necessita, no m'he de preguntar què necessito jo. Si m'esforço per salvar-lo, no he d'enfrontar el dolor de no haver estat cuidada o curat en el passat. Així, el lliurament esdevé una forma d'anestèsia emocional.

Però aquesta il·lusió té un cost molt alt. La persona es va perdent a si mateixa, va deixant de banda els límits, els desitjos, les prioritats. I el més dolorós és que al final l'altre no canvia. No perquè no ho mereixi, sinó perquè ningú no pot transformar una altra persona si aquesta persona no ho desitja. Reconèixer això no és rendir-se, és començar a deixar de viure relacions en què se sacrifica la mateixa salut emocional.

Trencar el patró no és culpa ni destí, és consciència

Els qui repeteixen relacions tòxiques no estan trencades, ni tenen mala sort, ni estan destinades a patir. El que tenen és una estructura emocional que van aprendre, en algun moment, que fa mal l'amor, que l'enllaç és incert, que cal guanyar-se l'afecte. I aquesta estructura no es canvia amb retrets ni consells, es canvia amb consciència, amb temps i amb un treball profund d'autocomprensió.

Trencar el patró no implica mai més equivocar-se. Significa començar a triar des d'un altre lloc, amb més claredat, amb més amor propi, amb més capacitat d'identificar els senyals primerencs que abans passaven per alt. Significa, també, aprendre a estar amb una mateixa sense por, per no buscar en altres persones allò que només es pot construir a dins.

Com a psicòleg, allò que més he vist en aquests processos no és debilitat, sinó una enorme força. La força de qui decideix mirar cap a dins, desmuntar velles creences i tornar a començar des d'un lloc més sa. Perquè ningú mereix repetir el dolor una vegada i una altra. I perquè guarir també és, en molts casos, deixar de buscar fora el que sempre va estar esperant a dins.

* Àngel Rull, psicòleg.

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona