«Els romans ja vivien en pisos compartits»

Geògraf i historiador i romanòleg, com li agrada que li diguin, Paco Álvarez acaba de publicar el seu sisè llibre de divulgació sobre Roma, aquesta vegada dedicat a la cara oculta de l’imperi, als romans anònims, aquells que no reflecteixen les pel·lícules ni les novel·les històriques, Roma underground: el lado oculto del imperio.

Dedica el seu llibre a parlar dels romans que no surten en els llibres d’història. Si són anònims, com ha arribat fins ells?

He buscat gent anònima que un dia hagués brillat, que hagués deixat un missatge per a la història d’alguna manera, com ara en forma d’ossos, els d’un xaval que van crucificar a la Gran Bretanya en el segle IV, del qual el fet que estigués enterrat vol dir que algú el va estimar. D’altra banda, vaig buscar molt en epigrames, en sàtires, en comèdies , de Plauto fins i tot, però no prenent-les al peu de la lletra, o seria com reconstruir els anys 80 veient els especials de Cap d’Any de Martes y Trece.

A més d’aquest home crucificat, quins altres personatges que «van brillar per un dia» li han cridat l’atenció?

Entre els personatges que m’hagin cridat l’atenció, hi ha el que suposem que era una nena, pel nom de dona, Vària, que va deixar esgarrapat a la seva habitació a una altura de la paret que fa pensar que tindria una alçada d’una persona d’uns onze anys, en el segle IV a Complutum (Alcalá de Henares). Aquest tipus de vestigis m’han cridat l’atenció i m’han donat peu a dir com vivien els pobres, la gent en l’exèrcit, la gent normal i corrent, els que no surten en les pel·lícules de romans.

La Roma del segle II, en general, s’assembla en moltes coses al nostre món actual, per exemple, en les desigualtats. Hi havia els molt rics i després hi havia esclaus; ara en el nostre món tenim les vuit persones més riques del planeta, que són tots homes, i la resta dels 3.600 milions

Com era Roma i com vivien els seus habitants?

Hi ha un refrany romà que diu que «on fa olor d’all hi ha romans». Roma feia olor d’all i a altres coses pitjors, com faria olor la ciutat en temps dels nostres rebesavis, quan no hi havia clavegueres. Per a la recollida d’aigües fecals, per exemple, a les cases s’usava un barril on s’abocava l’orina dels inquilins de l’ínsula i després venia algú a recollir aquest barril i el buidava en una bugaderia pròxima, on utilitzarien l’orina per a netejar la roba. Al final, en general, l’Antiguitat és cardada. Els romans vivien precàriament, poc i intentant passar-s’ho bé. Es movien entre l’hedonisme i l’estoïcisme, és a dir, allí on es pot viure, es pot viure.

Diu que coneixien la inflació, els lloguers costosos i els problemes d’accés a l’habitatge, una cosa molt actual.

La Roma del segle II, en general, s’assembla en moltes coses al nostre món actual, per exemple, en les desigualtats. Hi havia els molt rics i després hi havia esclaus; ara en el nostre món tenim les vuit persones més riques del planeta, que són tots homes, i la resta dels 3.600 milions. Coneixien bé la inflació, fins i tot Plaute es queixava en el segle III que anava al mercat i no en tenia per a comprar res. En l’habitatge també vivien en pisos compartits; un rei de Bitinia va anar a Roma i amb els diners que portava per a allotjar-se només va poder llogar una habitació en un pis compartit. Sila, que va ser dictador en la república, deia que de jove vivia en una habitació que li costava tres mil sestercis a l’any, en una època en la qual un sou bo anual era de dos mil. I era un patrici de l’alta noblesa. El problema de l’habitatge no es va arreglar mai, quan Juli Cèsar estava en vies de solucionar-lo el van matar.

Com es divertien?

De totes les maneres que podien. El circ, les festes i les pantomimes eren gratis i arribaven a la immensa majoria del poble; les sàtires eren com els nostres monòlegs còmics, com si en Goyo Jiménez expliqués acudits. Després jugaven a tot, tant al que estava prohibit, com apostar diners jugant als daus (que, per cert, són iguals que els que usem avui dia), al marro, als soldadets (una cosa semblant a les dames), a la gallineta cega, amb pilotes, amb bales, amb nous i, els nens de famílies riques, amb nines.

En un epigrama, Marcial diu que la seva núvia està molt trista perquè ha mort un esclau que tenia un penis de 30 centímetres; són coses que ara no ens fan gràcia"

I la vida nocturna?

Les nits eren llarguíssimes perquè no tenien rellotges. Els que tenien una mica de diners podien aprofitar per a llegir perquè s’havien tret algun llibre d’una biblioteca pública i també tenien una llucana o oli. La gent que anava a festes a cases d’amics anava acompanyada de portadors que li portaven les torxes; uns altres es passaven la nit fent cues per a treure entrades per a l’espectacle següent, com si fos un concert de Taylor Swift. Després hi havia les tavernes, tenien com el doble de bars que nosaltres pel que es va calcular a Pompeia, i n’hi havia de tota mena, des de restaurants de luxe o els famosos termopolis amb barra d’obra a un simple buit on et venen un mal vi i una poma podrida. I dic podrida perquè òbviament el menjar sense refrigeració et pots imaginar com es conservava.

Li concedeix molta importància al sentit de l’humor que tenien.

Usaven molt el sarcasme i la retranca, era un humor molt sorneguer. Si un es llegeix els epigrames de Marcial, pensa que si escrivís ara no li haurien publicat, era molt groller en algunes coses i molt feridora en unes altres. En un, diu que la seva núvia està molt trista perquè ha mort un esclau que tenia un penis de 30 centímetres; són coses que ara no ens fan gràcia. Els romans deien que preferien perdre a un amic abans que l’oportunitat de perdre un bon acudit; això vol dir que si s’havien de burlar d’un amic per a riure estava admès. Per què tenien tant de sentit de l’humor? Perquè tenien quatre de sis possibilitats de morir en néixer, cinc de deu de morir abans d’arribar als deu anys i, si els superaven, tenien un 50% de possibilitats de superar els 35. Això explica que visquessin gaudint el moment.

Subscriu-te per seguir llegint