Ramon Pellicer: «No tinc ganes de jubilar-me, sinó de continuar donant guerra»

La Marató no és un programa fàcil. Cal estar molt implicat perquè són moltes hores de directe, més de 17.

Per sort vaig tenir l’oportunitat d’afrontar ja un d’aquests reptes en 2004, amb una Marató també dedicada al càncer, que va ser la primera que vam fer amb un sol presentador. Tinc aquest bagatge i no sé si m’ajuda o més aviat el contrari, perquè van ser moltes hores, com ho seran ara, amb una càrrega emocional molt potent, fent moltes entrevistes, posant-te en la pell de molta gent. Després, tot això pot passar factura emocional. Ara intento tenir aquest aspecte controlat, perquè quan entrevistes segons a qui no et pots distanciar: has de ser a prop, és el que et demana el cos i et surt de manera natural. Això és el que ara em preocupa una mica. En qualsevol cas, fer La Marató és un regal. És el programa que et permet desenvolupar tots els gèneres en un i sortir de clixés i estereotips per a fer entrevistes, parlar de qüestions que no són estrictament serioses com en els informatius, als quals he dedicat tants anys.

-L’any passat Albert Om, el presentador, va entrevistar en el programa a un testimoniatge molt pròxim de la seva família. Enguany també tindrà vostè a alguna persona pròxima per a parlar del càncer?

No n’hi haurà, però n’hi ha hagut. El meu pare també va morir de càncer fa anys i sé el que és conviure amb una persona que pateix aquesta malaltia amb un mal pronòstic..

Les edicions dedicades a aquesta malaltia tradicionalment són les que aconsegueixen més recaptació. Creu que està relacionat que sigui una malaltia de la qual tots tenim algun cas pròxim?

Té lògica. La gent té una implicació enorme quan aquesta malaltia la té el seu veí, el seu fill o el seu avi. Des del minut zero se senten disposats a ajudar, sobretot perquè no hi ha una solució definitiva a la vista. No sabem quant queda; es van descobrint coses, apareixen variants... A més, hi ha molts tipus de càncer: líquids, sòlids, l’infantil, que no té res a veure amb els altres dos... Cadascun requereix tractaments específics i té circumstàncies particulars. Submergir-nos en tot això i conèixer-ho ens permet prendre consciència.

És la cinquena vegada que La Marató està dedicada al càncer. Què tindrà de diferent respecte d’aquestes edicions anteriors?

Una diferència evident són els tractaments que s’han aconseguit millorar gràcies a la inversió en recerca, no només la de La Marató, sinó en general. Una altra és que augmenten els casos de càncer, fins i tot en gent més jove. Sorprèn, però no hauria de ser així, perquè els hàbits saludables han canviat. Encara que es repeteixi el decàleg de no consumir alcohol, fer activitat física, no prendre el sol en excés, la gent no sempre l’aplica. Pensem que a nosaltres no ens tocarà, i aquest error fa créixer les xifres. Això diferencia aquesta edició de les anteriors.

Fer 'La Marató' és un regal. És el programa que et permet desenvolupar tots els gèneres en un i sortir de clixés i estereotips per a fer entrevistes, parlar de qüestions que no són estrictament serioses com en els informatius, als quals he dedicat tants anys

En aquest programa que té tantes hores de directe pot passar de tot. Recordo una edició amb Mònica Terribas i Jordi Basté que van protagonitzar un gag sortint en pijama. Tenen una cosa especial pensada per a enguany?

Sí, i tant. No t’ho puc revelar, però ho tenim. Una cosa especial que farem és, per exemple, el ‘opening’ del matí, l’entrada al programa, a la Torre Bellesguard. Abans hi haurà un vídeo amb implicació del territori. I a la nit hi haurà un altre ‘opening’ més canalla, amb un punt de conya i una bona càrrega irònica. Em fa il·lusió perquè col·laboren molts companys. Anirà en la línia del que comentes. No sortirem en pijama, però em veureu en altres circumstàncies…

El setembre passat va obrir una nova etapa, perquè es va acomiadar dels Telenotícies després de molts anys. Però no ha parat i ja té pendents d’estrena dos programes per a l’any que ve.

Primer va La Marató, que és imminent, el dia 14 de desembre. A més, hi ha (S)avis, del qual n’hem de gravar diversos capítols abans d’acabar l’any. I, a part, un programa que ve a substituir el meu treball en els informatius i que hauria d’arrencar al gener. Ara mateix estem treballant en això.

Què pot avançar d’aquest nou projecte?

Que serà en l’àmbit social. Els directius han detectat que aquí hi havia una manca: temes socials pròxims, que preocupen la gent, i abordar-los a fons. No sé dir-te encara amb quin gènere ho farem. A mi m’agradaria recuperar el reportatge, que l’he treballat tant com els informatius diaris, perquè permet aprofundir en els temes i en la sensibilitat, i treballar amb el llenguatge audiovisual, que és el nostre.

La nova temporada de (S)avis també arribarà al gener?

No sé la data d’emissió, perquè estem acabant d’afinar l’edició imminent. Sí que puc avançar que entre els noms que hi haurà, que encara no puc revelar perquè alguns encara no estan confirmats, hi ha la intenció clara d’apostar més per les dones. Si mirem la història del programa, durant molts anys hi ha hagut gent eminent, interessantíssima, però predominaven els homes. La casa ho té claríssim: ara hem d’apostar per dones excel·lents, amb trajectòries impecables, no sols en la vida sinó també en la seva feina.

Ja s’ha acostumat a no sortir en el Telenotícies?

És molt fàcil acostumar-s’hi. Perquè ja he tingut un període en el qual vaig deixar de sortir entre setmana i només feia caps de setmana. Ara m’estic habituant a viure els caps de setmana, després de 12 anys sense tenir-los, i és fantàstic: pots fer plans amb la família i els amics. Estic recuperant amistats, llocs… una meravella. I, d’altra banda, després de més de 20 anys fent només informatius, entre els Telenotícies aquí i els Telenotícies a Madrid, mai havia estat tant de temps fent el mateix. Tinc ganes de provar altres coses. La Marató t’ofereix altres registres, però hi ha molts altres programes en els quals pots continuar exercint la teva vocació. Per a mi, aquest treball és una vocació fins i tot més enllà dels 65 anys que acabo de fer.

Per a molts, els 65 suposen pensar que arriba jubilació. El preocupa? La té al cap?

No em preocupa en absolut; no tinc gens de ganes de jubilar-me. Al contrari, tinc ganes de continuar donant guerra, això sí, on toc i pugui ser més útil. Ja tindré temps de jubilar-me quan correspongui. Ara no sento la necessitat de canviar el que estic fent, sobretot perquè m’agrada el meu treball i me’l passo bé. I si m’ho passo bé i no molesto gaire, potser puc continuar un temps més.

En aquesta casa, encara que demanis, les coses passen quan els caps volen, per a això hi són

L’etapa dels informatius està tancada per sempre?

De moment, sí. Per sempre no es pot dir mai, però ara mateix a aquesta etapa ja li he dedicat molt d’esforç i temps. També puc explorar altres àmbits, dins d’uns límits: no em veureu fent humor, cantant ni coses rares.

Va demanar vostè sortir dels informatius?

En aquesta casa, encara que demanis, les coses passen quan els caps volen, per a això hi són. Més d’una vegada vaig voler explorar altres terrenys i presentar, com he fet, altres projectes de programes. Em deien: «Molt bé, gràcies, està bé, però de moment continua fent el que fas». Quan ho han considerat oportú, m’han dit: «No volies fer altres coses? Aprofitem que ara fem aquest canvi» [en referència a la renovació dels ‘Telenotícies’]. I jo encantat.

Subscriu-te per seguir llegint