Jaume Funes: «Avui atribuïm a una pantalla la fiabilitat que abans tenia el catecisme»

No sense el meu mòbil em remet al film No sense el meu fill. Hi ha qui estima més el mòbil que a cap persona humana?

Hi ha adolescents que han convertit el mòbil en el centre de la seva vida, pensar en viure sense el mòbil els resulta impossible. De fet, tots els éssers humans acabem dipositant la nostra felicitat en una cervesa, en un mòbil o en una relació, pensant que sense això no podríem viure.

O sigui que no m’haig d’enfadar si el meu fill adolescent es passa tot el sant dia enganxat al mòbil?

L’ha de comprendre, que no vol dir justificar-lo. Jo soc un adolescent de 78 anys, així que ho entenc. S’hauria d’enfadar si el seu fill no tingués altra vida que el mòbil, si no fes res més. I a més, hauria d’intentar esbrinar què està fent, potser està llegint Anna Karènina al mòbil.

Mai he vist un adolescent que vulgui viure en solitud la seva adolescència, ha de tenir la sensació que algun adult se’n preocupa

Sí, probablement...

El que no pot ser és que tota la vida passi per una pantalla. Ara bé, que tot sigui analògic, avui és impossible. Fins i tot si van de colònies, potser no portaran el mòbil, però el monitor haurà de portar la llista de la música a Spotify.

Per què ens enganxen, les pantalles?

Un dels drames de la societat digital és que acabem atribuint a una pantalla la fiabilitat que abans tenia el catecisme. Podríem dir que hem deixat de creure en el catecisme i hem acabat creient en l’horòscop. Som una societat insegura de tot, que necessita refugiar-se en alguna cosa, i el que abans ens crèiem perquè ho deia la tele, ara ho diu la meva pantalla.

Aquests joves tindran amics i tindran amor, fora de la pantalla?

El món es divideix en l’univers físic i el virtual, però tots els àmbits de la vida avui tenen una dimensió digital. Per exemple, enamorar-se o lligar. Els joves descobreixen que tenen desitjos, que són desitjats, i que és probable que una part d’aquest desig estigui construït digitalment. Que en lloc de fixar-se en l’atracció d’un somriure, es fixin en si l’estètica correspon al que el seu youtuber de referència els ha dit. Està clar que veuran el corresponent porno, però que ningú els robi sentir-se bé quan estan al costat d’algú que els agrada, ni descobrir els petons.

Tots els éssers humans acabem dipositant la nostra felicitat en una cervesa, en un mòbil o en una relació, pensant que sense això no podríem viure.

Se’ls roba una part de la vida?

Si no els eduquem en el descobriment de la sexualitat i dels sentiments, els estem deixant esclaus d’un únic tutor: el porno. Els estan robant el dret a sentir, a emocionar-se, fins i tot a follar, a descobrir tot això sense estar condicionats. Així i tot, és un fet que l’imaginari de la felicitat i de la sexualitat, té avui una gran quantitat de components construïts en el món digital.

La informació general els arriba de fonts no gaire fiables?

El tema és educar-los perquè aprenguin a viure normalment. Per això han d’entendre que avui res és veritat, d’entrada, tot és fals. El procés que han de fer és descobrir què diu una altra font, quina moto t’estan venent. És clau que aprenguin a descobrir què hi ha darrere d’una pantalla. Abans d’això se’n dia pensament crític, avui simplement és aprendre a pensar.

Un educador ha de ser algú a qui no li agradi el món on està i, per tant, que traspassi la idea que el món pot ser diferent

Ja hi ha col·legis que prohibeixen els mòbils.

Aquest any la consellera prohibia els mòbils i els rellotges digitals, no sé què prohibirà l’any vinent (riu). És una mesura per evitar conflictes als professors i perquè els pares que somien amb una adolescència sense pantalles, estiguin més tranquils. Sembla que a Salvador Illa li encanta escriure amb paper i llapis, potser també hi té alguna cosa a veure (riu). Ara bé, la pregunta és com a un adolescent que té tot un món digital, el fem anar a una escola que està cada cop més distant del món adolescent. Li estem dient que el seu món és digital, però el món que els adults l’obliguem a tenir, és el de l’escola. I llavors, què li responem quan ens fa la pregunta que fan un dia tots els adolescents, que és «per què haig d’anar a l’institut»?

Entenc que no és partidari de prohibir el mòbil a classe.

No és que em sembli malament prohibir el mòbil, el que em sembla malament és que no es pensi com s’educa. Aquesta prohibició ha arribat a les aules, el dia que totes les aules de Catalunya tenen una immensa pantalla digital, pagada amb fons Nex Generation, a la qual miren tots. I aquest mateix dia, prohibim els mòbils. L’única qüestió és què dimonis hem de fer perquè no deixin de preguntar-se per què passen les coses.

Controlem massa els joves?

A vegades massa i a vegades gens. Mai he vist un adolescent que vulgui viure en solitud la seva adolescència. Ha de tenir la sensació que algun adult se’n preocupa. Sense ficar-s’hi massa, és clar, pobre de tu si fas un petó a un adolescent (riu). Hem d’estar-hi a prop, dins d’uns límits. És complicat d’aprendre, han de veure que ens importa la seva vida, no els seus problemes.

El problema no és la pantalla, som els adults, que estem desconcertats. Per això llegit manuals d’autoajuda i xorrades d’aquestes

El ritme actual de vida ho complica?

Als pares que arriben el vespre a casa, cansats, els costa dedicar temps a descobrir què està fent el seu fill amb el mòbil. El problema no és la pantalla, som els adults, que estem desconcertats. Per això llegit manuals d’autoajuda i xorrades d’aquestes.

Hi ha res més difícil que educar un adolescent?

Un educador ha de ser algú a qui no li agradi el món on està i, per tant, que traspassi la idea que el món pot ser diferent.

Subscriu-te per seguir llegint