L’efecte metàpolis: quan la pressió dels ‘expats’ arriba als pobles amb identitat

El terme metàpolis descriu una ciutat que s’estén més enllà dels seus límits administratius: una realitat urbana que es projecta sobre el territori i acaba alterant municipis que, fins fa poc, quedaven al marge d’aquestes dinàmiques. Segons l’arquitecte Óscar Guillen, això explica per què fenòmens associats a Barcelona, Madrid o València —com l’arribada d’“expats” i la pressió sobre l’habitatge— s’estan traslladant també a poblacions més petites.

Guillen assenyala una contradicció recurrent: molts nous residents estrangers afirmen que “les ciutats espanyoles ja no són autèntiques”, però, alhora, expressen malestar pels canvis que ells mateixos contribueixen a accelerar. “Els mateixos que la transformen després es queixen que ja no és com abans”, resumeix.

Del relat de l’“autenticitat” al canvi de destí

En una intervenció compartida al compte pasanquecosasig, l’arquitecte descriu un patró que es repeteix: davant la sensació que les grans ciutats “han perdut la màgia”, alguns opten per buscar alternatives en municipis percebuts com a més “autèntics”, i cita casos com Mataró, Girona o Sitges. Però, segons Guillen, sovint el xoc arriba quan el que esperaven trobar no coincideix amb la realitat: espais on es manté el mateix tipus d’oferta i hàbits de consum globals —cafès orientats a públic internacional, brunch, pagaments digitals— que, precisament, havien volgut deixar enrere.

Pujada de preus i transformació del comerç

La clau, adverteix, no és només cultural. És sobretot econòmica. Guillen sosté que l’arribada de persones amb rendes més altes i més flexibilitat laboral pot tensionar mercats locals que fins aleshores funcionaven amb preus “normals” per als veïns. El resultat, diu, és conegut: compres a preus molt elevats, lloguers a l’alça, negocis que s’adapten al nou públic i, progressivament, el desplaçament de residents de tota la vida.

“El poble es converteix en un barri més”

Aquesta és, per a Guillen, la conseqüència més tangible de la metàpolis: “Per a qui vivia allà, el problema no és arribar a Barcelona; és que Barcelona ha arribat a ells”. En aquest context, també alerta d’una convivència que no sempre es consolida: “No s’integren, no aprenen català, no participen de les festes locals”, afirma, i assenyala que alguns municipis acaben perdent part del seu teixit social i comercial.

La pregunta que plana sobre el fenomen és incòmoda però inevitable: què queda d’allò que fa un poble “poble” quan la dinàmica urbana s’hi instal·la—i ho fa a ritme de mercat?