Eivissa perd l’ànima: l’encariment del turisme expulsa residents i trenca la identitat de l’illa

Eivissa s’està buidant a poc a poc. No perquè falti feina o perquè la gent no vulgui quedar-s’hi, sinó perquè quedar-s’hi s’ha convertit en un privilegi. La crisi de l’habitatge i l’encariment del cost de la vida —empès en gran part per un turisme cada vegada més car— està expulsant no només temporers o nouvinguts, sinó també famílies, treballadors amb contracte tot l’any i persones nascudes a l’illa. I, amb cada mudança forçada, Eivissa perd una mica més la seva identitat.

“Me’n vaig. No em puc permetre ni prendre un cafè.” Ho diu una veïna de Santa Eulària que, malgrat tenir feina estable tot l’any, marxa “d’aquí un parell de dies”. La frase és contundent perquè va més enllà del lloguer: retrata una realitat en què tot s’ha encarit fins a fer inviable la vida quotidiana. Quan el preu d’un cafè és un símbol d’exclusió, el missatge és clar: l’illa s’està convertint en un espai pensat per al consum turístic, no per a viure-hi.

Aquesta pressió no és només econòmica; és també cultural i emocional. Quan els residents han de marxar perquè no poden pagar el lloguer, perquè els sous no segueixen el ritme dels preus o perquè trobar un habitatge digne és una cursa impossible, el que es trenca és el vincle amb el territori. Marxar no és una decisió lliure: és una renúncia obligada a una manera de ser, a un entorn, a una comunitat.

En Marcos, eivissenc, amb parella i dos fills, ho resumeix amb cruesa: està pensant “seriosament” a anar-se’n a la Península perquè és “impossible continuar vivint amb els preus i els sous de misèria”. El seu testimoni posa nom a una sensació que cada vegada és més comuna: l’illa es ven cara, però no remunera la gent que la sosté. I quan una família eivissenca es planteja marxar, el problema ja no és només d’habitatge: és de futur.

La Lorena també en dona una prova: després de tres anys sense aconseguir estabilitat residencial, va optar per marxar a Barcelona. No perquè volgués començar de zero lluny de casa, sinó perquè aquí la recerca d’un lloc per viure s’havia convertit en un desgast interminable. Històries així són el reflex d’una Eivissa que canvia de pell: menys veïns, més rotació, més temporalitat, més precarietat vital.

Hi ha una ferida que no es mesura en euros, però que fa el mateix mal: la pèrdua de l’Eivissa autèntica. En Manuel, eivissenc de fa 50 anys i amb plaça fixa a Sanitat, no està ofegat pel lloguer: té la hipoteca gairebé pagada. Però el que el preocupa no és tant el present com el futur. “El meu fill sí que ho tindrà difícil”, admet, amb la por de qui veu que l’illa s’està tornant inaccessible per als qui hi volen arrelar. I hi suma una altra constatació: “A l’illa ja no hi ha res genuí”, diu, assenyalant la massificació i la transformació del dia a dia. Perquè quan fins i tot els que encara podrien resistir decideixen marxar, el problema ja no és només l’habitatge: és que el model està fent fora les arrels i, amb elles, la identitat.

Altres veus, com la d’Eri, apunten que la decisió de marxar no té a veure només amb el preu del lloguer, sinó amb la degradació dels serveis públics i la vulnerabilitat de dependre d’“un avió” per a tot. En una illa que genera riquesa, la falta de serveis bàsics és un símptoma que alguna cosa no funciona: els beneficis del turisme no estan revertint en una vida digna per als residents.

El resultat és una paradoxa que cada vegada fa més mal: Eivissa és un destí que triomfa, però una casa que s’esvaeix. I quan els qui hi han nascut, o hi han construït una vida, han de fer les maletes, el que s’encareix de veritat no és només l’habitatge: és la identitat col·lectiva de l’illa. Perquè un lloc sense veïns acaba sent només un escenari. I una illa convertida en aparador deixa de ser llar.