Altes capacitats: què són realment i com detectar-les a temps (abans que es converteixin en un problema)

Les altes capacitats (AACC) no són un “superpoder” ni tampoc una garantia d’èxit. Sovint es confonen amb treure bones notes, però la realitat és més complexa: parlem d’un conjunt d’habilitats cognitives i emocionals per sobre de la mitjana que poden aparèixer en una o diverses àrees (intel·lectual, creativa, artística…). El repte és que, si no es detecten i s’acompanyen bé, aquests infants poden acabar patint incomprensió, avorriment o pressió.

Què són les altes capacitats?

Les AACC poden presentar-se de maneres diferents i no sempre de forma “uniforme”:

• Superdotació: quan hi ha un rendiment alt en moltes àrees i un coeficient intel·lectual igual o superior a 130.
• Talent: quan destaquen molt en una o diverses aptituds concretes, però en altres àrees estan dins la mitjana.
• Precocitat intel·lectual: quan hi ha un desenvolupament primerenc (llenguatge, habilitats cognitives o psicomotrius) respecte a l’edat.

Això vol dir que un infant amb altes capacitats no ha de ser excel·lent en tot, i pot tenir també dificultats socials, emocionals o de motivació.

Com detectar-ho a temps: el senyal que més es repeteix

Hi ha molts indicadors, però els psicòlegs especialitzats coincideixen en un de molt clar: la memòria. En molts casos, és una memòria ràpida, precisa i inusual, amb capacitat de retenir informació detallada i recuperar-la amb facilitat. Pot manifestar-se com:

• Record de paraules i conceptes (memòria semàntica),
• record d’episodis amb molts detalls (memòria episòdica),
• i fins i tot la capacitat de “fotografiar” mentalment imatges o situacions (memòria eidètica).

Altres senyals freqüents: curiositat intensa, preguntes constants, aprenentatge ràpid, vocabulari molt ric, capacitat de relacionar idees complexes, creativitat per trobar solucions… i, alhora, perfeccionisme, autocrítica i sensibilitat emocional elevada.

Estratègies per abordar-ho bé (casa, escola i entorn)

La diferència entre “tenir potencial” i “desenvolupar-lo bé” sol estar en l’acompanyament. Les estratègies més útils acostumen a ser:

• Detecció professional: acudir a psicòlegs especialitzats en altes capacitats per valorar el perfil real de l’infant (no només un test, sinó una mirada global).
• Coordinació família–escola: establir un pla comú perquè l’infant no rebi missatges contradictoris i se senti entès.
• Reptes ajustats (ni avorriment ni excés de pressió): activitats que estimulin, però que també respectin el ritme emocional i social.
• Treball emocional: ensenyar a gestionar frustració, errors i perfeccionisme (no tot ha de sortir perfecte).
• Enriquiment i autonomia: fomentar projectes, lectura, activitats creatives i espais on l’infant pugui explorar interessos propis.
• Socialització cuidada: ajudar-lo a trobar entorns i companys amb interessos similars, sense forçar encaixos que generin malestar.

Per què és tan important detectar-ho?

Perquè molts infants amb AACC passen desapercebuts: alguns perquè s’adapten i “no molesten”, altres perquè s’avorreixen i baixen el rendiment, i altres perquè la seva sensibilitat o ansietat tapa les habilitats. I quan no es detecta, sovint no reben l’atenció que necessiten.

Segons dades del Ministeri d’Educació, a Espanya hi ha més de 50.000 alumnes diagnosticats amb altes capacitats, però els experts alerten que això podria ser menys del 10% dels casos reals. Detectar-ho a temps no és posar una etiqueta: és obrir la porta a un desenvolupament més sa i equilibrat.