Quan la “vulnerabilitat” només pesa sobre una banda: una propietària de 84 anys, 27 mesos sense cobrar, i una inquilina protegida

Una octogenària atrapada en un desnonament etern

Fa 27 mesos que la propietària no veu ni un euro del lloguer del seu únic immoble. Va activar la via judicial de seguida, però el procediment s’ha anat ajornant una vegada i una altra: cada intent de recuperació de l’habitatge topa amb informes socials que acrediten la vulnerabilitat extrema de la inquilina. El resultat és devastador: una dona gran, que depèn d’aquells ingressos per viure i cuidar-se, queda condemnada a resistir un procés que no s’acaba mai.

I la vulnerabilitat del propietari, qui la protegeix?

Quan es parla de vulnerabilitat, el focus acostuma a recaure només en qui deixa de pagar. Però aquí hi ha una altra realitat: la vulnerabilitat del propietari també existeix, i en aquest cas és evident. Una persona d’edat avançada, amb el patrimoni bloquejat i sense l’ingrés pactat, no només pateix el cop econòmic: arrossega angoixa, incertesa i sensació d’indefensió. Si el seu habitatge és el seu únic recurs, el sistema li està traslladant un risc que no pot assumir.

La vulnerabilitat de l’impagament no és una factura que hagi de pagar la propietària

Que una família estigui en situació delicada és un problema social real. Però no pot convertir-se en una obligació privada imposada a la propietària, com si ella fos l’administració. Si l’Estat decideix suspendre un desnonament per raons socials, el missatge implícit és clar: es prioritza una protecció… però el cost el paga un particular. I aquest particular acaba sent el gran perjudicat, econòmicament i emocionalment, mentre la solució pública (alternatives a l'habitatge) no arriba.

Què reclamen els advocats: que l’Estat pagui el preu de la seva decisió

Els advocats de la propietària posen el focus en la responsabilitat patrimonial de l’Administració. Demanen que l’Estat assumeixi el dany causat pel bloqueig i la demora del procediment: a la quantitat acumulada pels lloguers impagats (30.989 €) hi afegeixen una indemnització de 9.331 €, fins a una reclamació total de 40.320 €. La tesi és directa: si el sistema paralitza el llançament per motius socials, és el Govern qui ha d’assumir el cost, no una dona gran que només vol recuperar casa seva.