Nani Marquina: "Té un punt infantil descalçar-se i rebolcar-se en una catifa"

Què va aprendre del pare?

El valor del que té un sentit i de l’emprenedoria. És cert que jo treballo més en l’estètica i ell era més funcional en un temps en què dissenyaven els arquitectes. Sempre portava a casa prototips i la mare i la germana gran s’hi mostraven molt interessades, i a mi allò em sorprenia molt.

En quin moment de la història del segle XX situa el començament del disseny industrial com a tal?

Als anys 60 va tenir lloc l’ICSID, un Congrés Internacional de Disseny en col·laboració amb el FAD (Foment de les Arts Decoratives). El pare em va explicar que hi va anar amb altres professionals, com André Ricard, Miguel Milá, Federico Correa, i tots van portar les seves peces. Estaven associats al FAD, l’única associació en què es van poder situar, perquè en ple franquisme estaven prohibides les associacions.

Va ser presidenta del FAD.

Sí, i va ser un honor. L’associació té més de cent anys, existeix des d’abans de posar nom al disseny industrial. El disseny, de fet, sorgeix d’una necessitat funcional; l’estètica arriba després, fer bonic el que serveix. A propòsit, em sembla terrible la frase sobre gustos no hi ha res escrit. En l’exposició d’objectes de Miguel Milá oberta a Barcelona queda molt clar això.

"El disseny sorgeix d’una necessitat, l’estètica ve després"

Les seves primeres catifes tenen més de 40 anys. Com va començar tot?

Primer vaig fer estampats sobre tela perquè en vaig detectar la necessitat. Allò de passar-me a les catifes no va ser pas premeditat. Va ser Gancedo qui em va fer el primer encàrrec i vaig pujar a aquest tren que passava per allà. No el vaig buscar. Van ser trossos de moqueta cosits per darrere.

Va desplaçar en un moment donat la seva producció a Àsia. Expliqui’m per què.

L’interiorista i dissenyador Jaume Tresserra em va encarregar una col·lecció per als apartaments de l’Hotel Arts de Barcelona. Era el 1992 i m’era impossible fer-ho de manera mecànica. La meva empresa era deficitària, i allò podia ser la meva salvació. Un proveïdor em va donar la idea d’anar a l’Índia i fer-les a mà. Va ser una aventura, però havia de sortir a la superfície. I hi vaig sortir.

És autòcrata en el camp empresarial?

Sí, perquè des del començament ho vaig fer tot, dissenyar, controlar la producció i fer números. L’Excel va ser la meva salvació i encara avui el necessito per a tot. Soc caòtica però molt ordenada. Sense ordre me’n vaig per les branques. Hi va haver un moment que estava tan atabalada que em vaig plantejar abandonar i vaig caure en una crisi personal, però vaig continuar endavant.

Com integra la sostenibilitat en la seva empresa sense renunciar a la creativitat?

La responsabilitat social i la seva perenne voluntat de tenir cura del planeta són part de l’ADN de l’empresa, però això és complex. Les catifes estan fetes a mà i usen fibres naturals, com la llana d’ovella, però si pensem en la quantitat de litres d’aigua que es necessiten per rentar-la, o que les catifes es transporten amb vaixell, és tot un contrasentit. Sabem quina és la nostra empremta de carboni i la intentem controlar.

L’aclaparen les crisis del mercat?

No m’espanten gaire perquè contra el que no pots fer res has d’aprendre a navegar. Ara sí que estic espantada perquè Trump ha gravat amb un 50% els aranzels a l’Índia. Però som en un bon moment empresarial. Cal adaptar-se. Saps que un dia tot passa. Això intento transmetre a la meva filla María, que avui és el director general de la marca.

Com ha canviat el disseny espanyol en aquests 40 anys?

Ha madurat i se n’ha fet bandera. Ens poden catalogar, com altres països, perquè tenim identitat, i hi ha teixit empresarial. Barcelona va ser un referent creatiu els anys 80 i 90 del segle XX.

Després d’aquells anys de glòria, com veu la Barcelona actual?

Desgastada. Llavors era tot nou; hi havia creativitat, il·lusió per crear una ciutat diferent. Ara la veig com si s’haguessin de fer reformes, cada cop és més difícil viure-hi, però confio que passarà el boom del turisme, que s’haurà de gestionar d’una manera més eficient.

Moltes de les seves col·leccions són fruit de col·laboracions amb artistes i dissenyadors. Com és aquest diàleg creatiu?

Va ser de les bones idees que vam tenir. Jo tenia un estil i es tractava d’ampliar un projecte més col·laboratiu. Crec que vaig ser la primera a fer catifes diferents. El disseny gràfic els 80-90 era un boom i cal agrair-ho molt a noms com Mariscal, Peret... Ens va obrir nivell internacional i ens va enriquir.

Diu un proverbi àrab que una catifa és una llar al desert. Ho creu així?

Totalment. En vaig comprar una a Algèria. Vam recórrer el desert i a la nit l’esteníem a la sorra, ens posàvem roba d’hivern i mentre sopàvem els tuàregs ens explicaven les seves històries. Una catifa dona alegria i confort, i hi ha alguna cosa infantil en allò de descalçar-se i rebolcar-s’hi a sobre.

Un cop va encatifar la plaça de la Virreina de Barcelona.

Va ser per celebrar els 25 anys de l’empresa. Estàvem en plena crisi i no vaig voler fer una festa. I se’m va acudir allò d’encatifar la plaça. Vam tenir repercussió a la premsa, i li he de dir que a mi la premsa m’ha ensenyat molt, m’ha obligat a buscar respostes, a qüestionar-me els perquès.

Sembla que s’ha retirat de primera línia.

Estic còmoda ara, com si tanqués una etapa. Soc conscient que m’he identificat tant amb la marca que de vegades no he tingut vida. He creat una barrera per no ser a sobre de tot. Començo a solucionar aquest conflicte, perquè la marca no soc jo. És alguna cosa més. El cos va donant senyals i començo a deixar anar. Em penedeixo de vegades d’haver posat el meu nom a l’empresa.

Algun dia es veu allunyada del tot?

Això espero. Un cop em van convidar a la festa que feia Giorgio Armani al seu palau italià. Ell ho supervisava i qüestionava tot, i jo no vull veure’m així a 90 anys.