Floréal Cuadrado, falsificador: «Vam volar alguns ponts i volíem segrestar el director d’Iberia»

1.200 pàgines entre tots dos volums. La seva vida deu haver sigut plena.

He, he, els que no tenim estudis no sabem ser concisos.

Floreal és nom anarquista, estava predestinat.

El meu pare, també anarquista, es deia Liberto, un altre nom llibertari. Va néixer al Clot, a Barcelona, de família aragonesa. La meva mare era de Reus. Tots dos van fugir després de la Guerra Civil, i a França el meu pare va lluitar a la resistència. Jo vaig néixer després de la Guerra Mundial

El procés se'm va fer insuportable, com a anarquista, estic contra el nacionalisme

Miri que si arriben a posar-li Floreal i després es fa de dretes...

Ha, ha, l’altre dia vaig veure que un dels jefecillos de Vox a Barcelona es diu Floreal, com jo. De Vox, i du un nom anarquista! De tota manera, jo em defineixo com a conservador.

No m’acolloni, Floréal.

(Riu) Conservo l’anarquisme que em ve de família! El meu avi va ser el primer, per això va posar Liberto al meu pare. Va anar a treballar a França a començament del segle XX, i de nit es dedicava professionalment a jugar a cartes. Una nit va conèixer una dona italiana i se’n va quedar enamorat. Però ella era anarquista, i li va dir que si treia els diners als treballadors t jugant a cartes, era igual que els patrons i no voldria saber mai res d’ell. Així que l’avi va deixar les cartes i es va convertir a l’anarquisme. Sabotejava els trens que anaven a la guerra del 14! Va haver de tornar a Espanya quan el van descobrir.

Em sentia culpable d’haver-li causat la mort al meu pare per la meva detenció. La mare va ser qui em va treure aquesta càrrega del damunt

Com ha acabat a Girona, un llibertari de família llibertària?

Feia vint anys que vivia al Brasil, però soc al·lèrgic al plom i volia tornar.

Al·lèrgic al plom?

Al plom que surt disparat de les pistoles (riu). I França s’havia tornat massa racista pel meu gust, així que em vaig establir a Girona, que és prou a prop, ja havia demanat la nacionalitat espanyola en temps de Zapatero. Abans havia viscut uns anys a Veneçuela.

Per què va deixar França, el seu país?

M’havien detingut i estava a l’espera de judici, per falsificació de documents. També m’acusaven d’estar implicat en un atracament.

El 1974 vaig participar en el segrest de Baltasar Suárez director del Banc de Bilbao a París, per demanar l’alliberament de presos antifranquistes

I hi estava?

No directament, jo només havia fet els papers i documents dels atracadors. Però no vaig exiliar-me per por al judici, sinó perquè l’extrema dreta francesa m’havia amenaçat de mort. Sap que abans vaig ajudar Albert Boadella a fugir, quan va escapar de la presó?

Com va anar, això?

No va ser una fuga improvisada, va estar ajudat per la CNT. El dia abans em van venir a trobar per dir-me que necessitaven uns documents per a l’endemà mateix, que en Boadella s’escaparia i necessitaria papers per fugir a França. Els vaig fer en un sol dia. Va funcionar. Va sortir d’Espanya i va arribar a París, on el va acollir Jacques Lang, qui després seria ministre de Cultura. Tot això, abans que m’exiliés a Veneçuela.

Quant de temps hi va estar?

Tres anys. Vaig tornar a França el 1989 perquè em jutgessin. Em van condemnar a tres anys de presó, prou bé pel que podia haver-me caigut (riu). Vaig estar a la presó només sis mesos, perquè em van amnistiar. Van tenir en compte que havia ajudat a fugir dels seus països gent que havia estat perseguida.

Fabricàvem LSD i explosius, volíem enderrocar el sistema

M’interessa saber com va començar a falsificar documents.

Doncs de casualitat. Sap una cosa? És mentida que la vida segueixi unes línies més o menys lògiques o racionals, la vida són les trobades casuals. Jo feia de delineant i dibuixant en una empresa. Vaig conèixer uns anarquistes i vam muntar un laboratori on fabricàvem LSD i explosius. Tot molt casolà, érem quatre gats i preteníem enderrocar el sistema.

O sigui, que no és que fos una imposició familiar.

De cap manera, a casa es parlava d’anarquisme, però jo preferia els llibres d’aventures. No era mal alumne, però un dia un professor em va pegar perquè no li vaig voler donar el nom d’un company que havia fet una malifeta. Jo m’hi vaig tornar i em va fotre una pallissa, tot i que tenia només 10 anys. Després vaig saber que era un estalinista fill de puta, aquell professor. La meva mare em va suplicar que no ho expliqués al meu pare, perquè el mataria.

Déu n’hi do. Però vinga, tornem als seus inicis en la falsificació.

Bé, amb aquell grup anarquista va entrar a Espanya el 1974 ens vam posar en contacte amb grups anarquistes espanyols. Vam volar alguns ponts, ens dèiem Grupos Autónomos de Intervención. Teníem planejat segrestar el director d’Iberia per exigir l’alliberament de Puig Antich, jo m’encarregava de fer el seguiment de l’objectiu. Al final ens van dir que canviàvem d’objectiu, estava massa vigilat. El cas és que necessitàvem documentació per moure’ns, i, com que sabien que jo dibuixava, se’m va encarregar. Van funcionar molt bé. Així va començar la meva carrera (riu).

A Lourdes vam incendiar uns autocars de pelegrins espanyols

No pas la de segrestador, segons queda clar.

Aquesta va començar després.

No foti.

El 1974 vaig participar en el segrest de Baltasar Suárez director del Banc de Bilbao a París, per demanar l’alliberament de presos antifranquistes. El vam tenir tres setmanes. Bé, jo hi vaig tenir un paper més aviat modest, però poc després ens van detenir mentre fèiem una mudança. Ens van trobar documentació i armes.

Què pensa de tot plegat, mirant enrere?

Que vam complir el que ens vam proposar de no matar mai ningú, ni tampoc vam deixar ferits, només atemptàvem contra interessos econòmics i polítics. I això que vam fer un piló d’accions. A Lourdes vam incendiar uns quants autobusos de pelegrins espanyols. També vam sabotejar un equip ciclista espanyol que disputava el Tour. Li diré una cosa: no podem canviar el passat, però sí la mirada que tenim sobre aquest passat.

Judicis, exili, presó, vida al Brasil... i al cap de poc d’establir-se a Catalunya, l’any 2017 comença el procés. Com ho va viure un llibertari com vostè?

Era insuportable, vaig estar a punt de marxar de Catalunya, anar a algun altre lloc d’Espanya on tinc amics. Com a anarquista, estic contra el nacionalisme. El nacionalisme construeix estats que van sempre contra el poble, perquè els estats no tenen amics, tenen interessos. M’agrada la cultura catalana, entenc i llegeixo el català - llengua que a casa es reservava per a les baralles de parella-, però soc llibertari, no puc estar a favor del nacionalisme. Em deu venir de família.

No podem canviar el passat, però sí la mirada que tenim sobre aquest passat

Observo que té la família en un pedestal.

La meva mare em va salvar. El meu pare havia quedat epilèptic a la Guerra Civil, i va morir d’un atac després de la meva detenció. Em sentia culpable d’haver-li causat la mort. La mare va ser qui em va treure aquesta càrrega del damunt, dient-me que el pare estava malalt i no es cuidava. I afegint que anys enrere havia mort un meu germà en accident de cotxe, i el pare bé ho havia superat. «Al cap i a la fi, val més que hagi mort per unes idees que per un vulgar accident de carretera» va acabar dient.

Subscriu-te per seguir llegint